Prenent un mate a l'hostal d'El Bolsón...Vaig arribar el dia 15 de març a Bariloche. La Laura m'esperava a la terminal. Només retrobar-nos em va proposar de seguir dues horetes més de bus cap al sud fins a El Bolsón, envoltat de les muntanyes andines. Prop d'allà hi ha la xacra Millalen on havíem quedat de passar-hi alguns dies.
Mirador de Río Blanco, prop d'El Bolsón...
El dia 16 de març vam decidir dedicar-lo a conèixer els voltants del poble. Quan ens dirigíem de camí cap a la Cabeza del Indio, ens vam trobar amb en Jaume, un amic barceloní de la Laura que havia conegut dies abans a la Ruta 40.
Tots plegats vam anar a estirar les cames.
Cabeza del Indio...
Camí escarpat dels voltants de la Cabeza del Indio...
Després de la caminadeta fins a la Cabeza del Indio, prossseguim caminoi cap a la Cascada Escondida.
Bandúrries... 
El raconet de la Cascada és agradable. Passarem una bona estona al riu fent un mos i banyant-nos els peuets.
Imatges de la Cascada Escondida... En Jaume i la Laura...
Diferents imatges de l'entorn de la Cascada Escondida... Tornem a ser a la Patagònia, es nota en els núvols sobretot.
El Bolsón és un dels poblets de més creixement demogràfic de l'Argentina. De ser un poblet tranquil i de clima temperat ha passat a ser una població excessivament turística i plena de noves construccions poc respectuoses amb l'arquitectura tradicional. Una llàstima. Però els poblets dels entorns encara mantenen l'essència de la zona.
De totes maneres, descobreixo mirant el mapa, que just a l'altra banda dels Andes hi ha Hornopirén, a Xile, allà on vam començar la carretera austral amb la Dolors i, no puc evitar de pensar-hi en certa nostàlgia. La carretera austral xilena és dels llocs que més m'han agradat paisatgísticament parlant i a nivell humà. Després dels dies a la Patagònia argentina de Chubut, acabo arribant a la conclusió que prefereixo la part xilena, més salvatge, més hostil, més autèntica. La part argentina sembla més domesticada. Això sí, per a viure, de ben segur que és millor la part argentina, on el clima és més benigne.
El vespre convidem a en Jaume a sopar al nostre hostal. Un bon sofregit de ceba i carbassó i un bon plat de pasta per a recuperar les energies. Decidim que l'endemà al matí anirem a Lago Puelo tots plegats.
La Laura s'enfila pels arbres com un mico...
Lago Puelo...
Pescador a Lago Puelo...
Després de voltar pels voltants del llac i per la desembocadura del riu, caminem muntanya amunt fins al mirador.
Mirador del Lago Puelo...
Els nostres acompanyants, sempre fidels...
Arbre-escultura d'El Bolsón...
A la tarda retornem cap a El Bolsón. Hem de preparar les motxilles i agafar un bus rural fins a El Hoyo, on ens esperen per acostar-nos a la xacra.
Arribada a la Xacra Millalen (xiprés daurats en llengua mapudungun)...
Primer capvespre des de Millalen...
Porxo de la xacra...
Cavall i paisatges dels voltants de Millalen...
Finalment, en Lorenzo, el pare de la Magui, a qui veníem a visitar, no hi serà perquè haurà hagut de marxar per malaltia de la seva mare. En qualsevol cas, passarem tres dies agradables a la xacra, aprenent un munt de coses de l'agricultura orgànica. Una gent ben especial, que viuen en plena naturalesa. Sí Dolors, això també sembla un Sangri'La!
Comença la tardor...
Els dos gossos de Millalen...
Dormirem tres nits dins la tenda mentre ens estem a la xacra...
Melmelades d'elaboració artesanal...
Cau el dia a Millalen...
Recol.lectant pomes per a fer-ne sucs...
A la xacra hi tenen sempre dues persones treballant a canvi d'hospedatge i alimentació. Aquests dies hi ha l'Erik i la Kaitie, dos nord-americans que porten molts mesos aquí. Em comenten que són de l'associació www.organicvolunteers.com amb la qual pots accedir a granges com aquesta per tot el món per a treballar-hi un temps sota aquestes condicions. És una bona manera de viatjar i aprendre. Ells estan molt interessats en els cultius orgànics i ja dominen el castellà.
La nostra collita de pomes: quatre enormes sacs...
Imatges de l'hort orgànic...
Diferents detalls de l'arquitectura típica de la zona. Són les casetes de la xacra Millalen, un lloc encantador on s'hi respira pau, tranquil.litat i vida sana...
Preparant melmelada de préssec i pruna amb el nostre benvolgut Charles...
En Charles és un bon amic de la Josephine i d'en Fabio, els propietaris de la xacra. És un home encantador que respira pau. Tot esperitualitat. És professor de danses circulars i volta pel món fent conferències sobre el tema. Però sempre es guarda dos mesos l'any per a visitar la xacra i relaxar-se preparant les melmelades. Un tipus ben especial, en Charles, molt tímid, però que es fa estimar de seguida.
Comiat a Millalen amb tota la colla... L'Alberto, en Charles, la Laura, la Josephine, i en Fabio. I a primer terme, la Kaitie i l'Erik... 
El dia 20 deixem enrera la xacra de Millalen i iniciem una llarga cursa de bus en bus que ens haurà de portar milers de kilòmetres nord enllà. Objectiu: ser a Arequipa pel 30 de març per a retrobar-nos amb en Pascal.
El dia 20 mateix arribem novament a Bariloche on passarem una nit. A la tarda de la nostra arribada ens passegem pel llac Nahuel Huapi. Bariloche és una població eminentment turística, una nova Andorra andina, però les muntanyes i paisatges dels seus voltants són molt atractius. Un altre lloc que caldrà tornar-hi.
Imatges del Lago Nahuel Huapi, a Bariloche...
Catedral de Bariloche...
A Bariloche ens hauria agradat quedar-nos-hi més temps, potser per a fer el trekking del Nahuel Huapi, però estem fent camí nord amunt per arribar al dia 30 de març a Arequipa, al Perú, on hem quedat amb en Pascal...
El dia 21 agafem un nou bus, aquesta vegada cap a Mendoza, cap a l'Aconcagua, sostre d'Amèrica. De camí passem per la zona de Villa Trafful, un indret d'una bellesa extraordinària que també queda a l'agenda per la propera visita a l'Argentina.
Diferents fotografies de la zona de Villa Trafful, entre Bariloche i Mendoza, des de dalt del bus. Més racons on val la pena de quedar-s'hi un temps...
Bus Bariloche a Mendoza, vint horetes més de trajecte...A Mendoza hi descansarem una nit. Només tindrem temps de donar un tomb per la ciutat, força caòtica. Ja hem deixat enrera la Patagònia i a partir d'aquí comencen els paisatges més àrids. Després de xerrar llargues hores amb la parella de jubilats de l'hostal on ens allotgem, toca refer les motxilles i entaforar-nos de nou dalt d'un bus. Aquesta vegada hem de creuar la frontera i entrar de nou a Xile, cap a Santiago, la capital.
Paso Los Libertadores, pas fronterer entre l'Argentina i Xile, atravessant les muntanyes andines...
Un cop a Xile, el bus que ens porta a Santiago té una petita averia. Per sort, cap més contratemps...
En Marcelo i la Laura...
I és clar, com que disposem de dies de marge, a Santiago passarem un parell de dies ben bons amb els meus amics d'HC. Han passat uns quatre mesos des que vaig acomiadar-me d'ells i ja els ha canviat força la vida. Per temes de calés ja no viuen junts, ara tots viuen amb els pares per a poder estalviar per a pagar-se els estudis que acaben de començar.
En Gustavo i en Fita...
A Santiago passarem dos dies menjant els fantàstics plats d'en Marcelo, bebent i xerrant entre bons amics. Ens posarem al dia de totes les novetats mentre la meva infecció d'orella sembla no voler acabar de curar-se. Tot un suplici tantes hores de bus amb aquest mal intens d'orella! Però són coses del viatge. Ara, mentre us escric tot això ràpidament des d'Arequipa, la meva orella sembla estar recuperant la seva forma original. Al final els medicaments no han servit de res i el millor ha estat aplicar-m'hi gases amb llimona arequipenya, gràcies als consells de la Chris, la germana d'en Pascal.
Amb l'Estefi...
Després de tant beure i menjar toca dormir...
El dia 25 de març abandonem la capital xilena per passar un parell de dies més a Valparaíso, una de les ciutats que més m'han agradat de Xile. Allà tornaré a visitar a la Vanessa i a la seva mare, Mònica.
Casa pintada de verd de la Vanessa i la Mònica...
El dia 26 visitem la ciutat de Pablo Neruda. A la Laura li agradarà tant com a mi. I és que Valpo (Valparaíso pels d'aquí) és un lloc ben especial, un amfiteatre abocat al mar, envoltat de turons plens de carrerons i casetes multicolors.
Arquitectura de Valparaíso...
Grafitis...
L'ascensor més fotografiat de Valparaíso...
Després de fer de guia a la Laura pels racons més entrenyables de la ciutat, anem a fer un mos de peix a la zona del port. No tenim sort i el lloc escollit acaba sent horrible. Un consell, si mai veniu per aquí, no proveu el peix dels xiringuitos del port, és tota una estafa.
Després de la mala experiència, la meva orella torna a queixar-se. Necessito descansar una estoneta abans d'anar a veure, al vespre, a la Vanessa i la Mònica. Maleïda orella!
Des del mirador de 21 de mayo...
Diferents fotografies de la sorprenent arquitectura de Valparaíso...
Un trolebús a Valpo...
Detalls d'un dels ascensors centenaris de la ciutat...
Dalt d'un dels ascensors...
Costanera de Valpo...
Així en diuen a Xile de la loteria!...
Moments de dolor i desesperació per la infecció d'orella...
Visita a casa la Vanessa i la Mònica, d'Hospitality Club, on vaig estar uns dies el novembre passat...
Al vespre caminem fins al Cerro San Juan de Diós, on ja vaig passar uns dies ja fa un grapat de mesos. Toca recordar les anècdotes d'aquells dies i disfrutar d'un dels meravellosos "onces" de la Mònica, una gran cuinera!
Després de les visites per Xile, retornem a Santiago per agafar un bus directe a Arequipa. Una bogeria de 40 hores! M'atreviria a dir que ha estat el trajecte més penós i dur de tot el meu viatge, i tot per culpa de la meva maleïda orella que sembla no voler curar-se. En fi, un petit suplici, un sacrifici fet amb entusiasma, això si, per la recompensa posterior de retrobar-me amb en Pascal, el meu amic francès de l'ànima.
Després d'aquest munt d'hores de bus, arribem a Arequipa el dia 29 de matinada, un dia abans que en Pascal. El primer que fem a aquelles hores tan intempestives és buscar un hostalet barat del centre i dormir, i dormir, i descansar. La Laura anirà a voltar mentre jo continuo un dia sencer pràcticament dormitejant i medicant-me pel dolor a l'orella.
El matí del dia 30 visitarem, ja més refets, els convents de la ciutat blanca.
Imatges dels convents d'Arequipa, la cinquena vegada que passo per aquí durant el meu viatge...
A primera hora de la tarda ens traslladem cap al barri d'Umacollo, a casa de la Chris i en Nicolas. Hi arribarem a quarts de cinc, una horeta abans de l'arribada d'en Pascal, que vindrà directament des de Cuzco.
Plaza de Armas d'Arequipa...
I finalment, aconsegueixo de retrobar-me amb en Pascal!...
Foto "família" a casa la Chris i en Nicolas...
El vespre del dia 30 toca celebrar que estem tots junts. Molta alegria i festola amb bona companyia.
No, no és Pisco Sour, és pinya colada, riquíssima!...
Processons de setmana santa...
Catedral de nit...
Amb la gosseta de la Chris i en Nicolas...
Per a fer-vos una idea de per on he voltat...
Preparant uns tequeños...
I una truita de patates, un guacamole improvisat amb "merken mapuche" de Xile, i amb pebrot enlloc de tomàquet. Un experiment que va donar bons resultats...
La gosseta Shaska és l'alegria de la casa...
I l'arribada d'en Pascal per a veure sa germana serà la millor sorpresa per a la Chris...
Les portes de les habitacions van ser decorades especialment abans de la nostra arribada...
En fi, passarem tres dies intensos tots plegats. El dia 1 d'abril toca acomiadar-se novament. Però aquesta vegada qui marxa és en Pascal, se'n torna a França, a Nantes.
En Pascal prepara la motxilla...
I després d'alguns entrebancs amb el vol d'Arequipa a Lima, finalment marxa en retard però aconseguirà d'arribar a Nantes sa i estalvi. Han estat uns dies feliços i especials compartits amb un molt bon amic i gent encantadora...
I la Laura i jo, anem directament des de l'aeroport a casa la família d'en Willy, a Pampas Nuevas, al costat d'Arequipa.
I de nou, la visita obligada a casa la família d'en Willy...
Després de l'àpat abundant, anem a donar un tomb pels camps dels voltants.
Un espino...
Paisatges dels voltants d'Arequipa durant el tomb de després de dinar...
Bé, amics, ara som a dia 8 d'abril. Tornem a ser a Arequipa, on hem retornat a passar el divendres i diumenge de setmana santa a casa de la nostra "família peruana". Hem provat tots els plats típics d'aquestes dates. Hem menjat més que durant el Nadal a Catalunya. Aquesta tarda-vespre, però, ja tocarà acomiadar-se d'Arequipa i de tots els bons amics fets en aquesta ciutat.
El proper post ja quasi està enllestit, ja tinc les fotografies penjades. Però el postejaré d'aquí uns tres dies. Es tracte de lescapadeta que hem fet durant quatre dies a la costa central peruana, a la zona de Paracas, Islas Ballestas i Huacachina. Però això ja és una altra història...
