El dia 2 de març al migdia agafem un bus cap a Porto Alegre, entre tres i quatre horetes de trajecte.
Un caotí s'alimenta sota la mirada dels turistes curiosos. Els coatís són uns animalons ja molt acostumats a la presència humana...
Som a la part brasilenya de les catarates. Des del cantó brasileny es gaudeix d'una vista més panoràmica.
Diferents imatges de la part brasilenya d'Iguaçú. Fixeu-vos en l'arc de Sant Martí...
La Dolors i un servidor des d'un dels miradors...
Un llangardaix...
Un turista vol retratar als coatís i, ells, curiosos, s'hi acosten per observar-lo de més a prop...
Alvar Núñez Cabeza de Vaca i l'expedició que encapçalava foren els primers europeus a contemplar les catarates de l'Iguazú el 1542. Nosaltres les admirem com a turistes de massa. Igual que al Perito Moreno, Iguazú també és parada obligada pels qui visiten l'Argentina. I la Dolors, quan jo remugo com el barrufet rondinaire, acaba pronunciant sempre la mateixa frase: "Cal anar-hi per a després opinar i criticar". I així ho fem i doblement.
Visitarem Iguaçú al Brasil i Iguazú a l'Argentina. Conclusió: amb un pelet d'esforç pots obviar la presència de la multitud de turistes i imaginar-te a la pell del sr. Cabeza de Vaca "descobrint" aquesta joia de la naturalesa. Però has d'anar-hi molt mentalitzat i amb un gran poder de concentració, tot s'ha de dir.
Diversos primers plans d'una de les cascades més espectaculars des del cantó brasileny...
A mi em provoca un enorme rebuig veure uns saltants d'aigua tan meravellosos però tan domesticats a la vegada: passarel.les, ascensors, barques, helicòpters... Per a mi és una contradicció tan gran!
Bandera brasilenya...
Però la bellesa natural que encara es conserva acaba superant els meus prejudicis inicials.I és que encara que us avorreixin els saltants d'aigua i no pogueu tolerar els aromes de perfums barats barrejats amb suors corporals de les turistes més presumides, encara que no suporteu tanta gent, càmera en mà, fent els mateixos comentaris, tot i així, quedareu desconcertats per les Catarates de l'Iguaçú (aigües grans en guaraní). Sens dubte es tracta d'una experiència excepcional: la força, el tamany i l'estrèpit que provoquen és del tot espectacular. Com ja he mencionat, aquesta meravella natural es troba dividida entre el brasil i l'Argentina dins d'un paratge selvàtic i tropical únic. És clar que, amb tants humans amunt i avall, la presència animal es redueix a les papallones, als coatís, llangardaixos i un bon grapat d'aus multicolors.
Després d'arribar directament en bus des de Porto Alegre i visitar sense descans la part brasilenya de les cascades, després de no parar ni un sol moment, creuem la frontera i entrem de nou a l'Argentina. Som a Puerto Iguazú, on hem trobat un hostalet molt econòmic amb piscineta inclosa. Quin plaer el banyet després de tantes hores de calor i gentada.
Aquestes dues fotografies són també de la part brasilenya, però se m'han colat aquí, ara que ja toca la part argentina...
Papallones i floretes, les constants de la zona d'Iguazú...
Aigua i més aigua...
Passarel.la del Salto Bossetti...
Una papallona matemàtica i una orquídea...
I com no, em converteixo en un turista més i m'apunto a fer fotografies com un boig...
El salt d'Adam i Eva...
"Jugant" amb un dels coatís...
Uns altres que fan com els monos i es treuen les puces...
... i uns altres que fan marranades sense cap pudor...
Papallones multicolors...
Segons una llegenda guaraní, les catarates s'originaren quan un guerrer indígena anomenat Caroba provocà la ira d'un déu dels boscos en escapar riu avall en una canoa amb una joveneta de nom Naipur, de qui el déu estava enamorat. Enfurismat, el déu feu que la llera del riu es desplomés davant dels amants, per a formar una línia de cascades altíssimes. Naipur no pogué evitar de precipitar-s'hi i caigué al buit transformant-se en roca. Caroba sobrevisqué transformat en arbre mentre contemplava la seva estimada caiguda al fons dels saltants.
Desgraciadament l'origen geològic és més prosaic. Al sud del Brasil, el riu Iguaçú travessa un altiplà bassàltic que acaba abruptament prop de la confluència amb el riu Paraná. Allà on s'aturà el fluxe de lava magmàtica, milers de metres cúbics d'aigua cauen sobre el terreny sedimentari del dessota des d'una alçada de fins a 80 metres. Abans d'arribar als saltants d'aigua, el riu es divideix en molts petits canals subterranis, en roques i illes que separen les diferents cascades que, en la seva totalitat formen les famoses catarates. Més de 2 kilòmetres de punta a punta.
La Dolors, la Madame Butterfly!...
Trenet turístic que trasllada als visitants d'un cantó a l'altre del parc...
Després de visitar totes les passarel.les i tots els caminois infestats de turistes, fem el "sendero macuco" que mena fins als peus d'aquesta cascada.
Diferents primers plans de la nostra banyadeta en plena cascada...
El caminoi del sendero macuco és ple de vegetació selvàtica, però no aconseguim de veure els monos que ens diuen que hi ha. Mala sort...
I més papallones...
I una urraca...
I per fi, finalment, deixem per últim, la joia de la corona, la garganta del diablo. La força de l'aigua és tant impressionant que l'arc de Sant Martí s'hi forma sempre...
Un grapat d'imatges diverses del racó de la garganta del diablo. El colofó després de tot un dia d'aigua en aigua...
N'hi ha que s'espanten només de veure les papallones...
I n'hi ha que se les acaben estimant per la seva bellesa i fragilitat...
Palmeres...
Fotos turista des del mirador de la garganta del diablo...
El dia 5 de març toca seguir ruta sud enllà cap a la zona de Misiones. Però a mig camí quedarem més de quatre horetes parats sota un sol de justícia. Una mobilització d'un dels pobles de la ruta manifestant-se en contra del seu intendent, suposadament corrupte, tal i com ens informaran. M'adono que al nord de l'Argentina també sembla Bolívia en algunes coses. I, mig entorat, penso en que tinc ganes de retornar al país dels "guerreros" i dels "bloqueos en las carreteras".
En la fotografia podeu veure alguns dels camioners prenen l'ombra al costat dels seus vehicles...
Altres imatges de la mobilització...
Finalment, més tard que més d'hora, arribem al poblet de San Ignacio Miní. Un poble de selva molt agradable. Som a Misiones, on la terra és vermella, la vegetació verda i exhuberant i, el cel, blau intens. Un país de colors vius i de molta calor, i molts mosquits.
Dormirem en un hostalet encantador a les afores del poble. L'endemà, 6 de març, abans de prosseguir camí, farem una visita guiada a les ruines de la reducció jesuítico-guaraní de San Ignacio Miní.
La Dolors posa per a la foto mentre combat la plaga de mosquits. I és que sortosament la visita guiada valia la pena, perquè entre el sol i els mosquits era tota una tortura estar palplantat estòicament sota la pressió d'aquests petits inconvenients.
Dos detalls de l'arquitectura de San Ignacio Miní...
Robert de Niro, Jeremy Irons, Ennio Morricone, una fotografia espectacular i una banda sonora impossible d'oblidar, van fer de "La Misión" un de les pel.lícules més vistes dels anys vuitanta. En recordeu la trama?
Segons el nostre guia de la reducció jesuítico-guaraní de San Ignacio Miní, el film, tot i ser una super-producció de Hollywood, és molt fidel en la reconstrucció històrica de l'episodi de les lluites de poder entre la Corona Espanyola i la Compañía de Jesús.
Algunes de les imatges de la pel.lícula van ser filmades en les diferents missions escampades pel Brasil, Paraguay i l'Argentina, tot i que la majoria d'imatges foren enregistrades a Colòmbia.
Ens trobem ara a San Ignacio Miní, a les ruines de la reducció jesuítico-guaraní fundada a la zona del Guayrá (Brasil), al 1610. La reducció en el seu primer emplaçament fou constantment assetjada pels mamelucs (caçadors portuguesos d'esclaus). Molt poques reduccions se salvaren dels atacs.
Aquesta en concret ho aconseguí i, al 1632, emigraren establint-se a les ribes del riu Yabebirí, a l'actual província de Misiones, a l'Argentina.
San Ignacio de Miní s'establí el 1696. Com la resta de missions, els paraguaians la destruïren el 1817.
La filosofia que hi havia rera aquestes missions era la reducció o congregació, és a dir, concentrar els indígenes guaranís per a abolir les seves costums nòmades i reorganitzar la seva estructura política. En fi, "control.lar" sota el pretext d'evangelització dels grups ètnics "no civilitzats".
Tot i això, el fenòmen de les missions jesuítiques-guaranís anà molt més enllà. Foren més de trenta pobles organitzats que despertaren l'admiració i sorpresa entre aquells qui professaven les utopies, però també les sospites de qui control.lava el poder polític.
Aquests aconseguiren desacreditar a la Compañía de Jesús (jesuites) fins que el Rei Carles III firmà l'expulsió dels jesuites de tots els dominis espanyols, el 1767.
D'aquestes reduccions en quedà un exemple d'una experiència "civilitzadora" inèdita en tot el món. Durant uns 150 anys, aquestes poblacions s'anaren consolidant, arribant a aglutinar més de 150.000 persones l'any 1732.
Tots els pobladors treballaven a les missions. El poble cultivava un hort familiar (abambaé: coses de l'home) i un altre de comunitari (tupambaé: coses de Déu). amb els guanys de la darrera mantenien a les dones soles, a la gent gran o malalta, les despeses de l'església, l'educació i altres expressions de la cultura.
Els homes s'encarregaven de les feines rurals: fusteria, ferreria, art i artesanies, eren mestres d'oficis. Les dones cuidaven els nens, cuinaven, filaven, teixien, i s'encarregaven de les feines domèstiques.
Altres detalls de l'arquitectura de la reducció...
Al migdia del dia 6, després de la visita a la reducció jesuítico-guaraní, agafem un bus cap a Posadas. D'allà, encara un altre fins a Corrientes. I a Corrientes decidim agafar-ne encara un altre fins a la població "gaucha" de Mercedes. Unes nou horetes de busos. A la una de la matinada hi arribem. La nostra intenció és fer cap a la Reserva Natural dels Esteros del Iberá.
El dia 7 de març el dediquem al descans a l'encantador pobletde Mercedes. Allà aprofito per a publicar l'anterior post, el de l'Uruguay i el Brasil. Aprofitem també per a visitar la tomba del "Gauchito Gil", una espècie de Robin Hood santificat per les creences populars.
I és que a la tomba d'el gaucho és al.lucinant la gran quantitat d'ofrenes i plaques donant-li gràcies per una pila de petits miracles. Hi anirem fent dit, i a la tornada, compartirem vehicle amb una parella d'ancians de Buenos Aires que han vingut expressament per a fer una ofrena com a regal pels bons resultats d'una operació a cor obert: l'home se n'ha sortit i ara expressa la seva gratitud al "sant" popular.
El dia 8 de març ja toca tornar-se a posar les piles. Agafarem un bus-camió (dels que recorden de nou Bolívia) atrotinat i, en unesquatre hores per molt males pistes de terra (i després de anviar una roda) arribarem a Colonia Pellegrini, la població més propera a la zona dels Esteros.
Algunes fotografies de la posta de sol des del càmping...
Efectivament, decidim fer nit al càmping municipal de Colonia Pellegrini, a peus de la llacuna. El problema és que és plagat de mosquits i en prou feines podrem dormir.
Detall d'una libèl.lula. Si a Iguazú tot eren papallones, aquí el que més abunda són les libèl.lules!...
El dia 9, de bon matí, i amb soneta i cansament després d'una dura batalla contra els mosquits, anem a donar un tomb amb barca per les llacunes.
Ens acompanyen una parella de txecs.
Ben aviat, després d'apagar el motor i utilitzar el rem, ens topem amb el primer yacaré!
Algunes imatges més d'alguns yacarés...
Vegetació fluvial. Els Esteros del Iberá són tot un paradís...
Una Garza Mora...
Un gallito de agua...
Imatge aèrea dels Esteros. L'he buscada per a què us feu una idea de l'entorn que estem visitant. És l'única imatge de tot el blog que no és meva o d'algun dels meus companys de viatge. Però he cregut oportú d'incloure-la per l'espectacularitat de la zona a vol d'ocell. Seria un bon lloc per a fer vols turístics en globus aerostàtics!
I més yacarés. N'hi ha un munt per aquí. El que no veurem són les anacondes, que acostumen a deixar-se veure a l'hivern.
El dia està tapadot però s'aguantarà...
I quina por fa veure una cua de yacaré tot d'una!...
Són uns animalons acostumats a la presència de l'home, fins que no hi ets a tocar no s'enfonsen dins l'aigua.
I d'aquests ocellots no en recordo el nom, però eren ben curiosos...
I aquest és un carpincho (capibara en altres llocs). Es tracta del rossegador més gran del món. Actualment per aquí s'en veuen molt perquè ja no els cacen. La carn de carpincho és molt apreciada, i encara més la pell, però la gent de la zona ha près consciència que cal preservar-los, no només per a la protecció de l'espècia, sino per l'increment de turisme que passa per aquestes contrades.
La Dolors i jo dalt de la barca. Estem morts de soneta però, almenys aquí dalt no hi ha mosquits, un descans mentre dura la passejada.
La llum del sol s'escola entre els núvols per a regalar-nos aquesta petita bella imatge...
Necessita un dentista o un màxilofacial?...
Floretes...
No són els ulls de les ballenes, no són tan expressius, però déu ni doret...
Darreres imatges de yacarés...
I dels "cocodrilets" passem al Lagarto Overo, una espècie d'iguana gegant que també viu a les ribes d'aquest sistema tan especial de llacunes, gairebé únic a l'Amèrica del Sur.
El mateix Lagarto Overo passejant-se calmadament però fugint de nosaltres. No s'adona que si ens empaités, seríem nosaltres els que apretaríem a córrer!
Un grup de carpinchos prenen la fresca dins l'aigua...
Imitant l'australià aquell de la tele, el malhaurat que va morir fa poc i que va dedicar la seva vida als cocodrils. Sabeu de qui us parlo? Qualsevol s'acosta a aquests animalons...
Floretes i papallones, que per aquí també n'hi ha...
Conversant amb un carpincho petitoi...
Primer pla d'un gallito de río...
Els Yacarés no superen mai els dos metres i mig. Per sort, són més petitois que els caimans i els cocodrils...
Després de la passejada en barca i diferents passejades a peu, tornem cap al càmping. Els txecs ens parlen del seu hostal, que és baratet i, no ens ho pensem ni dues vegades. Una altra nit amb els mosquits no la suportaríem. Claudiquem i anem a fer nonetes en aquest hostal, tot un luxe després de la nit del lloro!
Així, després dels Esteros del Iberá, retornem a Mercedes. D'allà ja toca anar pensant en fer cap a Buenos Aires. Això si, ens aturarem a Santa Fe, ciutat sense massa interès on coneixerem una amable parella que ens portarà a fer un tomb turístic amb els seu cotxe per la ciutat. Hi ha argentins amabilíssims per aquests verals!
El dimarts 13 de març ja serem novament a Buenos Aires. L'endemà voltarem una micona més per la ciutat. La Dolors se'n torna a casa aquest divendres. Per la meva part, el dijous a la tarda agafaré un bus de llarga distància fins a Bariloche, on continuo viatge amb la Laura, la noia de Mataró amb qui ja vaig coincidir la darrera vegada que vaig ser a la capital federal. Però la nova etapa del meu viatge ja serà història pel nou post.
D'aquesta manera, acabarà un altre període de l'aventura. Dos mesets i deu dies compartits amb la Dolors, amb qui hem fet la Carretera austral xilena, la Patagònia, Península Valdés, Buenos Aires, Uruguay i Brasil, Iguaçú, Misiones i Esteros.
Ha estat una meravellosa companya de viatge, a qui ja trobo a faltar. Dolors! Espero que et vagi bé amb els teus padrinets navarresos i amb les etapes del teu Camino de Santiago. Ens veiem a la tornada!
Ara us escric des de Mendoza. D'aquí a un parell d'hores, la Laura i jo agafem un bus internacional per a creuar de nou a Xile i anar cap a Santiago. Allà tornaré a visitar La Negra, en Gustavo i en Marcelo, els meus entrenyables amics de la capital xilena. Passarem el cap de setmana junts i després tocarà enfilar Xile amunt fins a Arequipa, al Perú, on el dia 30 de març ens trobarem amb en Pascal, el meu gran amic de Nantes, que és pel Perú de vacances per a visitar la Chris, la seva germana que viu a Arequipa.
Bé, fins aviat a tots!
I per últim, us transcric un petit conte de Mario Benedetti. Aquests dies amb la Dolors l'hem redescobert. Una amable bibliotecària de Mercedes ens va deixar alguns llibres d'ell i ens els vam "cruspir" als Esteros mentre les mosquits se'ns cruspien a nosaltres. Des d'aquí us recomanem la lectura de les novel.les "borra de café", "la tregua", del recull de contes "Montevideanos".
Aquí va el conte que hem triat per a vosaltres:
Serena viuda
A partir de 1980, yo había estado varias veces en Copenhague y siempre
había cumplido con el rito de rendir homenaje a la legendaria sirenita
de Eriksen. Debo reconocer, sin embargo, que sólo en esta última
ocasión me pareció advertir en su rostro, y hasta en su postura, una
casi imperceptible expresión de viudez.
Cierta noche, estimulado tal vez por varias jarras de Carlsberg, me
atreví a mencionar el tema ante varios amigos latinoamericanos,
verdaderamente expertos en exilios daneses. Por las dudas, y a fin de
que no me creyeran más borracho de lo que estaba, traté de darle al
comentario un ligero tono de autoburla, pero, para mi sorpresa, todos
se pusieron serios y uno de ellos, un santafesino llamado Alfredo,
dijo lentamente, como si estuviera midiendo las sílabas: "No se trata
de que sólo tenga expresión de viuda; en realidad, es viuda".
Ahí nomás se me pasó la borrachera, y entonces fue Julio, exiliado
chileno, quien tomó la palabra: "El protagonista de esta historia es
compatriota mío. Aunque te parezca mentira, fue Pinochet quien lo
empujó hacia la sirenita. Después de soportar castigos y humillaciones
en cárceles chilenas, Rodrigo, natural de Concepción, recaló en
Copenhague. No habían transcurrido veinticuatro horas desde su llegada
(antes aún de cumplir el primero de los trámites complementarios para
confirmar su estatuto de exiliado), cuando ya estaba perdidamente
enamorado de la sirenita. Fue un amor a primera vista, aunque, eso sí,
rodeado de imposibles, como ocurre, después de todo, siempre que
alguien se enamora de un personaje inalcanzable y célebre. Digamos, de
Catherine Deneuve, Ana Belén, Sonia Braga. O también de la sirenita de
Copenhague. Es claro que Rodrigo tenía sus rarezas, pero tú, que hasta
no hace mucho también fuiste exiliado, bien sabes que en el exilio lo
raro es apenas un matiz de lo normal. Por otra parte, Rodrigo hablaba
pocas veces de su pasión recién estrenada.
"Simplemente, reservaba alguna hora de su jornada para contemplar a la
sirenita, como una forma de comprobar que en sí mismo iba creciendo un
amor, tan desacostumbrado como indestructible. Además, cuando se
enteró de que la sirenita, en lejanos y cercanos pretéritos, había
sufrido escarnios, castigos y hasta mutilaciones, halló en ese pasado
una nueva zona de afinidad con su propia y escarmentada historia. Así
hasta que un día resolvió transformar lo imposible en verosímil.
Estábamos en pleno invierno (aquí es una estación realmente inhóspita)
pero a él no le pareció justo postergar su proyecto hasta la
primavera. Por razones obvias, eligió las horas de la madrugada: no
quería arriesgarse a que se formara un corrillo de curiosos (incluido
algún indiscreto policía) y que decenas o centenares de ojos
mancillaran su más gloriosa intimidad. Eran las tres y cuarto de un
domingo de enero cuando Rodrigo llegó hasta el objeto de su amor. Ella
estaba como siempre, inocentemente desnuda, y Rodrigo pensó que no era
lícito que él permaneciera miserablemente vestido. De manera que, a
pesar de los 12 grados bajo cero, se fue despojando, una por una, de
todas sus prendas, que quedaron dobladas y en orden junto a sus pies
descalzos y ateridos. Ahora sí estaban en igualdad de condiciones su
amada y él. Castigados, desnudos, estremecidos. A esa altura, Rodrigo
debe haber apretado sus dientes para que no castañetearan y por fin
debe haber abrazado tiernamente a su sirena, en el tramo más feliz de
su nueva existencia. Que fue breve, claro, porque allí lo hallaron,
horas después, dulcemente yerto, sin nueva vida y también sin vida
vieja. Y es por eso entiendes? que la pobre sirenita tiene esa cara de
viuda que le has visto. Más aún, te diré que desde entonces ha pasado
a ser una de los nuestros. Una exiliada más, inmóvil junto al mar, que
sueña con la vuelta".
Mario Benedetti en "Despistes y franquezas". 1989.
