Vam estar-nos un dia i mig malaltons...
El viatge va ser igualment infernal: impossible de dormir quan massa sovint el cap et topa amb el sostre perquè el conductor no ha pogut frenar (o directament no ha volgut fer-ho) davant d'un de tants bots de la pista. Si t'adorms, de ben segur et despertes amb un bon bony al cap. Més que anar en bus, el trajecte sembla l'atracció estrella d'una fira d'atraccions.
A la matinada del dia 15 arribem cansats, amb fred i son, a Uyuni. Jo em trobo un pèl regirat de panxa i la Laura també és del parer de buscar allotjament per a recuperar-nos i marxar l'endemà a fer el tour.
Així, doncs, a quarts de vuit del matí ja som instal.lats a l'Hostal Inti Uyuni on dormirem fins al migdia.
Només despertar-me sento que no estic fi del tot però ho atribueixo a la nit del lloro dalt del bus. Sortim als carrers d'Uyuni amb la idea de negociar el tour de quatre dies que volem fer. Em sento marejat i sense gana. La Laura menjarà normalment mentre a mi no m'entra res. Prefereixo fer desdejuni avui.
A la tarda acabarem pactant el tour en una agència que sembla seriosa. No vull repetir els problemes d'organització patits a l'octubre amb l'agència Juliet Tours.
Així, quedem l'endemà dia 16 per a sortir a quarts d'onze del matí.
Aquella nit la passo aixecant-me cada dos per tres per anar al WC. Tinc una descomposició de cavall i em sento feble.
Al matí li comento a la Laura el meu estat i que em convindria postposar el tour un dia. Li demano que parli amb l'agència i que compri suero oral. Poc després torna amb la feina feta: una noia francesa també està malalta, sortirem l'endemà 17 d'abril.
La Laura sembla repetir ara els mateixos símptomes meus, i tots dos fem dieta de suero oral. Arribem a la conclusió que vam menjar alguna cosa en mal estat a La Paz. Una petita intoxicació habitual en aquests païssos.
D'aquesta manera ens passem tot el dia 16 bevent l'insípid brevatge i fent cacona líquida. Però no entraré en més detalls.
Cementiri de trens...
L'endemà, dia d'inici del tour, jo ja em sento gairebé recuperat. La Laura no està tan fina perquè ha començat el procés un dia tard. En qualsevol cas, no vol sentir a parlar de passar un altre dia sencer a Uyuni sense fer res.
A quarts d'onze som davant l'agència. I altra vegada recomencen els problemes: ens han agrupat amb turistes d'altres agències i, d'entre ells, hi ha una parella d'austríacs que han contractat tour de tres dies. Embolica que fa fort novament! Em foto de mala llet (jo que mai m'hi foto) i exigeixo que es respecti tot el que vam pactar. No pot ser que ens prenguin el pèl d'aquesta manera i que ens tractin com a mercaderies.
Finalment, serà la bona voluntat de la Claudia i d'en David (els austríacs) i no els recursos de les agències, que acabaran solucionant l'assumpte. Els dos austríacs accepten allargar el tour un dia més si l'oficina de migració els canvia la data de sortida del país i els allarguen un dia el transfer cap a Atacama (Xile).
Després d'anar tots plegats a solucionar aquestes gestions, sortim sense més entrebancs a quarts de dotze del migdia. Més endavant però, sorgiran altres problemes...
Via de tren abandonada...
Uyuni és la població més gran (i més turística) de la zona del salar que porta el seu nom. Hi viuen unes 17.000 persones acostumades al clima extrem de la regió.
Llama joganera llença per terra totes les figuretes de sal al poble de Colchani...
Després de la visita "obligada" de tots els tours al cementiri de trens, ens apropem al salar. Fem una paradeta en l'altre punt gringo. El poblet de Colchani, dedicat al refinament i empaquetatge de la sal extreta al salar.
La següent parada ja serà dins del salar pròpiament dit. Som a la zona d'extracció de la sal...
I com que acabem de deixar enrera l'època de pluges, aquesta vegada visito un salar amb molta més aigua que l'octubre passat. Si bé no n'hi ha tanta com jo hauria desitjat.
Homes treballant rera meu, fent els característics pilonets de sal...
Amb una superfície de més de 12.000 km² i situat al sudoest de Bolívia, el salar d' Uyuni és el salar més gran del món. Diuen que conté un estrat de més de sis metres de sal molt pura. El salar es troba a 3700 metres d'alçada, a l'oest d' Uyuni, i s'extén com una enorme plana blanca. Aquesta extensió infinita són les restes d'un mar que ocupava tot l'altiplà fins al Titicaca i que va desaparèixer fa molts milions d'anys. Avui el Llac Titicaca, el Poopo, i els salars de Coipasa i d' Uyuni son les restes d'aquest antic mar.
Diferents fotografies obligades del moment...
La sal és tan barata als mercats internacionals que Bolívia no li surt a compte d'exportar-la. Així, només és per a consum nacional. Ja és mala sort ja! Amb la sal que hi ha per aquí...
Bandera andina i bandera boliviana...
Una nova paradeta obligada: la visita a l'Hotel de Sal...
El salar creix any rera any i, més o menys, es forma una crosta salina d'uns 8 centímetres després de l'època de pluges (quan el salar s'inunda fins a mig metre). És aleshores quan és més perillós i perdedor, però alhora més espectacular per l'efecte mirall de l'aigua.
El famós hotel de sal enmig del salar. Totes les agències et venen la moto de dormir-hi. Nosaltres vam dormir en una espècie de barracons de sal, però és clar, no era l'hotel aquest.
A la tarda arribem a Coqueza després d'atravessar tot el salar. Som en el seu extrem nord, als peus del volcà Tunupa. Dormirem en un allotjament fet parcialment de sal. Aquesta vegada hi ha molta més aigua que a l'octubre. Fixeu-vos en el reflexe dels núvols en el mar d'aigua i sal.
Colors vius en les aigües estancades dels voltants del salar. Geòlegs, això no us ho perdeu. Cal anar a Uyuni i a Lípez per a disfrutar de tants minerals.
Volcà Tunupa (5400 m), situat just entre els salars d'Uyuni i Coipasa, amb vistes excel.lents.
Pels volts de les tres de la tarda arribem a Coqueza, a l'extrem nord del salar, als peus del volcà Tunupa (5400 m), on passarem la pimera nit...
... en aquest hostalet modest fet parcialment de sal. Heus aquí tres fotografies de l'indret.
A quarts de cinc de la tarda acabarem de dinar i ens informaran que a les set tocades de la tarda hi haurà el sopar a taula. Ni temps per a païr tindrem! Així, doncs, de seguit enfilem fora la casa i ens passegem per les proximitats del salar.
Colors i textures extraordinàries, sembla un altre planeta...
Es troba a faltar una micona d'informació davant de tantes formacions espectaculars. El nostre xofer no està per la labor i també dubtem que sàpiga massa cosa del tema. És ben estrany que enlloc es pugui trobar informació (en tot Bolívia res de res) del salar i la Cordillera Lípez. Torno a pensar que algun espavilat de la zona d'Uyuni es podria fer d'or elaborant un petit llibretó-guia pels turistes més interessats a conèixer la zona.
Però tots nosaltres aprofitem la bellesa extraordinària que ens envolta per a estirar les cames i disfrutar d'un èxtasi fotogràfic amb la llum californiana d'abans del crepuscle i dels darrers raigs damunt les aigües que cobreixen parcialment l'extrem nord del salar.
Quan el sol comença a caure, les ombres s'allargassen. És el moment de l'anomenada "llum californiana", la millor llum per a la fotografia. Ens dirigim a la ribera del salar, per a buscar bones imatges...
Més imatges de formacions de minerals...
En Cédric i jo voltem nerviosos per a buscar bones imatges...
Foto "família" de dreta a esquerra: La Laura (ja la coneixeu), La Laëtitia, l'Stéphane i en Cédric (tots tres bretons), en David i la Claudia (austríacs) i un servidor.
Més detalls dels efectes de la sal en contacte amb diferents agents externs...
Ombra i reflexe d'en Cédrix damunt les aigües salades...
Tots acabem decidits a tastar l'aigua damunt d'una crosta afilada de sal. Renoi si punxa!
I és que el tema era arribar-nos a l'illeta descoberta per en Cédric...
És tot un plaer dels cinc sentits passejar-se sota per aquest decorat irreal...
Un 4x4 abandona el poble de Coqueza sota la mirada d'un treballador de la sal...
Les darreres sagetes de llum ocasionen efectes soprenents i reflexos prodigiosos sota les nostres mirades extasiades...
Fins i tot, el nostre amic, el treballador de la sal, sembla embobat amb l'espectacle que ens ofereix la naturalesa. No deu ser pas la primera vegada que ho veu tot això! Però hi ha dues vegades iguals?...
El núvol groguenc sembla voler amagar-nos el sol per a deixar-nos captar imatges com aquesta...
Nàufrags en una illeta de sal...
En David transporta a la Claudia fins a l'illeta. Sembla ser que no vol descalçar-se (...) Els pobres peus d'en David no deuen estar-hi massa d'acord...
Enmig d'aquest desert de sal infintit la sensació de soledat i llibertat és aclaparadora. El silenci i la tranquil.litat són grandiosos...
No us faig envejaaaaaaaaaaa??
No és pas un vaixell a l'horitzó que ens ve a rescatar el que mirem, són les llums del crepuscle les que ens eclipsen als tres...
Tres darreres imatges de l'espectacle de llums. Únic!
La nit comença mentre nosaltres entrem a l'hostal a tastar els plats de la Remi, la nostra cuinera.
Dues imatges de la sortida del sol...
La nit anterior vaig poder convèncer a tot el grup de llevar-nos ben d'horeta. Volia tornar a pujar volcà Tunupa amunt. I aquesta vegada tothom hi estava d'acord. Així, a dos quarts de sis ja tenim l'esmorzar a taula.
Qui no semblarà a punt serà l'encarregat d'obrir la valla que tanca el camí fins al mirador del volcà. Un cop arreglat el problema, topem amb un altre impediment: un ramat de llames matineres ens tallen l'ascens. En aquest racó de món cal tenir molta paciència. Només així pots disfrutar de tots els moments. Fins i tot els d'espera acaben tenint el seu encant si t'acostumes a considerar el pas temps com un ingredient més de la vida quotidiana. Al final, arribarem al mirador a quarts de vuit del matí, quan hauríem d'haver-hi arribat a un quart de set.
Al mirador, visitem les mòmies (chulpas) que hi ha dins d'una caverna. El nostre xofer, en ser interrogat, ens explica tota una llegenda d'una civilització que vivia amb la lluna, i que s'amagà aquí dins quan aparegué el sol. El més interessant del cas no és la pròpia història que ens narra, sinó el fet de descobrir que se la creu. Extraordinari! En realitat, les mòmies són ofrenes als déus pre-inques.
Espantaocells, lupines i vistes privilegiades al salar tot pujant al volcà...
Sembla un mar de sal...
Una kolla descansa al sol mentre les seves llames pasturen...
Camps de quínua de pujada al volcà...
Després de mitja horeta de fort ascens, en Cédric i jo arribem al mirador del Tunupa. Els altres encara trigaran una hora més en arribar-hi.
El cràter del volcà és impressionant des del mirador. I els colors rogencs dels minerals li donen un aspecte gairebé marcià...
A les nou del matí tothom ja és dalt del mirador. La Laura i la Claudia es quedaran aquí esperar-nos. La nostra intenció és arribar a un petit avantcim del Tunupa. Com sempre, no disposem del temps necessari per fer cim. Però almenys arribaré un pelet més amunt que la darrera vegada amb en Puchini.
A mig camí ens topem amb una simpàtica llacuna...
Detalls del volcà...
Finalment, a quarts d'onza del matí, en David i jo som els únics a arribar a l'avantcim. Som a poc més de 4600 metres d'alçada. La resta ha patit el famós "soroche" per l'alçada i ha tornar enrera.
Fem quatre fotos i baixem etzits muntanya avall...
Sembla una paleta de tonalitats vermelloses d'un pintor...
Per damunt del "mar de sal" s'alça un volcà nevat fronterer amb Xile...
Davallem ràpidament a buscar els altres. Al migdia hem de ser a Coqueza per a dinar i continuar ruta...
Retrobament al mirador...
Floretes que punxen...
A quarts d'una del migdia arribem al poble. Tot el dinar a taula. Hi ha gana després de la caminadeta.
En una mitja horeta llarga arribem a la mega-turística "Isla del Pescado". Com podeu veure en les fotografies, això és ple de turistes. La majoria dinen aquí.
L'Illa del Pescado s'aixeca fins a 40 metres d'alçada. És un enorme bosc de cactus gegants enmig del no-res. Una naturalesa única i impactant.
La Isla del Pescado és a uns 70 kms de Coqueza. Triguem una mitja horeta per arribar-hi i no és fins al final que divisem l'illa a l'horitzó. Es fa impossible calcular les distàncies en aquest món de sal degut a les refraccions i a l'encorbadura de la terra apreciable en aquests vastos horitzons. La gent de la zona utilitza les muntanyes del voltant del salar per a orientar-se, perquè les bruíxoles no funcionen aquí per la força magnètica dels minerals. Coses ben curioses...
Som al punt més alt de l'illa...
Primer pla d'un cactus. Compte que punxa!...
Enorme exemplar de cactus. Fa 12,3 metres. Diuen que creisen un centímetre per any. Així, doncs, si feu números, us n'adonareu que aquest tros de cactus té ni més ni menys que 1203 anys de vida!
Isla del Pescado és un illot de pedres enmig de la "mar salada" d'Uyuni. És un lloc ben curiós ple de cactus enormes...
És ben especial aquest indret. Però, com sempre, com a tot arreu, és ple d'israelians que no saben fer altra cosa que cridar i destorbar la pau de la gent civilitzada.
Massa fotografies, Toni...
En el salar el clima és sec i fred. Durant el dia el sol crema sense adonar-te'n per l'efecte multiplicador de la sal (com la neu).
A l'illa ens hi trobem en Martín, un argentí de Mar de Plata que havíem conegut a Copacabana.
Després de l'illa, continuem sud enllà fins l'altre extrem del salar. La sal va esdevenint més terrossa a mesura que ens apropem a la muntanya per l'efecte dels rius i l'aigua.
De camí sempre cal al sud, ja entrem dins la singular Serralada de Lípez. Enormes i infinites planes fuetejades pel vent entre volcans i llacunes de mil colors. Aquí els minerals són els reis i tot ho transformen. Els flamencs i les huallapas els animalons més corrents; els camps de quínua es troben dispersats en els primers kilòmetres, de camí a San Juan...
Per a mi, una de les millors fotografies dels dies de tour. Som a San Juan, on passarem la segona nit. Surto a voltar pels carrers deserts del poblet mentre les darreres llums cauen irreals damunt de les precàries construccions. De sobte, una llum màgica il.lumina aquesta noieta que espera que obrin la botigueta "voy y vuelvo". Millor nom no podia tenir. No ho sé, m'agrada aquesta fotografia. Què en penseu?
San Juan és un poblet força isolat dedicat gairebé exclusivament a l'explotació de les llames i el turisme. En caure el sol, hi ha molta activitat. Tothom corre a buscar les seves llames per a tancar-les durant la nit.
Com a tot arreu, els infants disfruten dels "columpios". Però aquí, els nens se'ls veu especialment feliços. Què millor que juar en plena naturalesa quan s'és petitoi?.
Semblen de peluix sota la llum del crepuscle, oi?...
Imatge d'un carrer de San Juan...
Més llames...
Cau el dia a l'abeurador on tots els animalons es reuneixen. Sembla la "revolta dels animals"...
La nit del 18 al 19 la passo en blanc. Ja passa de vegades que no hi ha forma d'aclucar l'ull. A mi em passa quan més cansat estic. I aquesta nit me la passo desvetllat, rumiant i rumiant. A vegades convé fer-ho de nit quan durant el dia s'està massa ocupat (o extasiat) contemplant les meravelles d'aquest entorn privilegiat.
En fi, a quarts de sis del matí deixideixo aixecar-me i anar a dona un tomb. A les sis sortirà el sol. Fot un fred que glaça, uns -5 graus sota zero. Passejo esperant les primeres llums mentre els companys dormen, ben abrigadets.
Dues imatges més del meu passeig pre-matinal...
Aquí vam passar la segona nit...
I per fi s'han llevat!...
En Juvenal, el nostre xofer "mut", prepara les andròmines per a continuar ruta...
Foto amb la Laëtitia, una bretona ben especial...
I tornem a ser de camí. De nou dalt del Toyota atravessant deserts i volcans.
I sempre la pols, l'eterna polseguera d'aquests caminois.
Vicunyes salvatges enmig del no-res...
De tant en tant, un vehicle fa acte de presència i ens n'adonem que hi ha més gent enmig de l'infinit...
Paradeta tècnica per a fer les necessitats bàsiques: és a dir, una cigarreta...
Després d'uns quants centenars de kilòmetres, arribem al mirador del volcà Ollagüe. Un volcà fronterer amb Xile. Curiosament, el volcà està actiu a la part xilena, mentre que la part boliviana resta inactiu.
Ben emmarcat...
La Laura sembla voler imitar el volcà. Erupció imminent?...
Primer pla de la part activa xilena del volcà Ollagüe...
Una llareta o yareta...
Toca continuar ruta. Avui el dia és llarg. Propera paradeta: Les quatre llacunes de camí a la reserva de fauna andina Eduardo Avaroa...
El llac blau intens està envoltat per una riba de sal i en les aigües poc profundes hi ha milers de flamencs buscant aliment. Passegem astorats per entre els matolls buscant les millors fotografies. Un entorn i naturalesa fascinants...
Hi ha milers de flamencs de tres espècies diferents. S'alimenten d'algues i una mena de plàncton que hi ha per aquí, segons ens van dir...
Oi que és bonicoi?...
La Laguna Cañapa és un clar exemple de les estranyes combinacions minerològiques...
Flamencs rosats, els clàssics...
I uns altres de no tan vistosos i acolorits...
Foto "turistada". Una turista israelita ens ensenya el cul. Tot val per tal de prendre bones fotografies. El que no sap és que el seu pompis quedarà immortalitzat al blog. És el mínim deprés de tants maldecaps que ens han fet passar les "tropes" de joves israelites que corren per l'amèrica del Sud. Nois, qui hagi viatjat per aquí m'entendrà...
Tres imatges més de la Laguna Cañapa...
De nou més 4x4 i més volcans...
Fins arribar a la Laguna Hedionda, on dinarem...
A part de flamencs, també hi ha llangardaixos...
Passegem per la llacuna mentre esperem que la Remi ens prepari l'àpat...
Dinem al sol al costat de la Laguna Hedionda. Durant el dia les temperatures sobrepassen els 20ºC i el sol crema de valent. L'oscil.lació tèrmica és extrema perquè a la nit fàcilment s'arriba als -20ºC. Mentre dinem en Juvenal, el xofer, arregla els frens d'una de les rodes. Hem sofert una topada amb un roc i semblava que la cosa seria seriosa. Al final, després d'una estona d'espera, tot s'arreglarà...
L'Stéphane fa cabrioles mentre esperem que arreglin el nostre vehicle...
La Laura s'amaga sota l'única ombra que ha pogut trobar. El sol aquí és infernal...
Detall curiós del munt de coses que hi ha penjades al cotxe: el Che i un bitllet d'un dòlar, uns bona combinació...
L'Stéphane, un bretó instal.lat a Paris. Un xicot molt trempat que em recomanarà molta música francesa. És un especialista en efectes especials i treballa per a diferents agències de publicitat i productores cinematogràfiques.
En Cédric i la Laëtitia, dos bretons de Fougères. Parlen molt poc castellà però s'hi esforcen. Aquests dies seran una nova pràctica per a mi del meu francès rovellat. Per a la Laura serà un martiri perquè sempre acabarem xerrant "gavatxo". Coses que passen...
En Juvenal i a Remi, xofer i cuinera, una parella força estirats, poc conversadors. I això que teòricament el xofer t'ha de fer de guia i explicar-te quatre coses. Doncs res, o és mut o té mania i fins odi a tots els estrangers. Justament després d'arreglar els problemes mecànics del 4x4, un dels vidres del cotxe es trenca. I per postres ens foten les culpes a nosaltres! En fi, mai tot és perfecte i, aquesta vegada, tant xofer com cuinera són bastant desagradables. Almenys, els francesos i els austríacs amb qui compartim tour són encantadors. Hi ha "buena onda" com es diu per aquí.
Després dels problemes, deixem enrera la Laguna Hedionda. Hi ha mala maror dins el vehicle. Sento la conversa entre en Juvenal i la Remi, i m'encenc perquè escolta com ens critiquen. I és ben lleig. Però els ignoro i continuem cantant cançonetes infantils franceses per a passar les llargues estones de viatge.
I dels llacs a les àmplies extensions infinites de desert, sota la sempre present amenaça d'un grapat de volcans. Ai, si entressin en erupció!
Núvols i contrallums. Fotografies des del vehicle. No podem ni aturar-nos perquè anem en retard. Hem d'arribar a Laguna Colorada abans no caigui el sol, per a poder gaudir del crepuscle des d'un dels llocs més increïbles de Cordillera Lípez.
Kilòmetres i kilòmetres de planes desèrtiques infinites envoltades de volcans. Et sents ben poca cosa en uns horitzons com aquests. Al fons de l'imatge, hi ha l'anomenada "montaña de los siete colores"...
Volcà amb cràter lateral, el veieu?...
Paradeta al famós "árbol de piedra"...
I per fi, cansadots, arribem a Laguna Colorada, a més de quatre mil metres d'alçada. Tenim el temps just de deixar les coses a l'habitació i enfilar cap al mirador de la llacuna. De camí, fotografio aquest flamenc "incolor", el "patito feo" dels flamencs.
I parlant de "patitos feos", també ens topem amb una colla d'ànecs. Però aquests són ben bonicois.
Quarts de sis de la tarda, enfilem pel camí que rodeja el llac fins a un mirador elevat. Volem esperar la caiguda del sol per a fer més fotografies. El vent però, aquí, és gelat i intens.
La Laguna Colorada té una superfície de 40 km² i la seva singularitat són les seves aigües vermelloses que canvien amb el clima i el pas del dia. Sobre l'aigua hi flota el bórax blanc, com si fossin trossos de gel . I com no, sempre els flamencs...
Caseta tradicional d'adobe a la Laguna Colorada...
Cau el dia a la llacuna, sota la mirada d'un volcà multicolor...
La Laëtitia sembla un nen amb sabates noves de l'alegria que exterioritza. Una noia ben divertida que ens alegrarà els dies amb el seu bon humor i simpatia. Ben aviat, la tindrem per Mataró, vol provar de viure un temps per les nostres terres i aprendre el castellà. Nosaltres ja l'hem previngut que li tocarà d'aprendre també català.
Més que núvols semblen fumaroles dels volcans sota la plana gèlida...
La humitat dels núvols provoca un petit arc de sant Martí...
Malhauradament, el sol s'amaga rera la muntanya i entre els núvols. No gaudirem del mateix espectacle de l'octubre passat. I és que som en una altra estació i res és el mateix. És la gràcia i la desgràcia de la naturalesa. Aquesta vegada tampoc hi ha tants flamencs, molts han imigrat cap a zones més càl.lides...
Darreres llums del sol...
...que es reflexen i cobreixen de colors vius la muntanyeta del davant...
Més jocs de llum sobre un món que aviat serà sota la gèlida penombra de la nit. En un parell d'hores, el termòmetre baixarà fins a 10 graus sota zero...
La silueta de la Laura es retalla sobre el mirador...
I la llacuna sembla congelar-se. Es prepara per a passar una nova nit de fred i de solituds...
Mentre retornem al precari hostal que ens acull, ens topem amb una colla de "Vizcachas", els clàssics animalons andins, meitat conill, meitat esquirol. A la Cordillera Blanca peruana ja en vaig veure i retratar un munt.
Darrera llum damunt el cim del volcà. No en sé el nom perquè els nostres "estimats" guies no ens expliquen ni fava...
El darrer sopar. L'endemà en David i la Clàudia marxaran cap a Xile per Atacama. La resta tornarem a Uyuni...
El dia 20 d'abril, darrer dia del tour toca matinar. Ens llevem a quarts de cinc de la matinada. El fred ens glaça les idees, però tots estem animats perquè és la darrera jornada i és ben especial. Quan les primeres llums del dia comencen a despuntar, arribem als geysers, a gairebé 5000 metres d'alçada.
Un indret impressionant. Pudoreta d'ous podrits, fred i paisatge lunar. Som a 4963 metres, als camps geotèrmics de "sol de mañana".
Hi ha ple de sulfatars molt actius que llancen vapors sulfurosos d'olors nauseabundes... 
Fumaroles o geysers d'aire calent enmig d'un fred terrible... Sembla l'entrada a l'infern...
Sembla l'infern. Perillós fer un pas en fals, això crema a més de 180 graus!...
Quan el sol ja despunta i esclafa tímidament, toca retornar al vehicle i córrer cap als banys termals...
Arribem a la llacuna on ens espera el banyet calentó...
Després de la visita a l'infern, toca remullar-se en les aigües calentones dels banys termals de la llacuna de Chalviri.
Ens banyarem en el mateix pouet natural de l'octubre passat. En Juvenal, quan li pregunto, em diu que no existeix, que no pot ser, però jo, tossut, l'acabo trobant, a uns 200 metres d'on es banya tota la tropa de turistes. Aquí estarem solets i tranquil.lets. Al costat, prou lluny per a no sentir-los, tota la comitiva de turistes israelians xisclen com nens en el primer dia d'escola.
Un banyet a més de 4000 metres. Aigua a 35 graus. Fred glaçat a l'exterior. Què més es pot demanar? Doncs una cigarreta per a celebrar-ho. Anunci: el dia 16 de maig agafo l'avió i deixo el tabac. Ja que he d'afrontar el retorn, també he decidit de tornar a deixar aquest maleït vici!
Les fotografies de rigor...
Fixeu-vos amb l'ombra allargada d'un braç. Algú sabria dir de quin braç es tracta? Nosaltres acabem concluint que per aquí també hi ronda el diable. S'haurà escapat de les fumaroles per a acompanyar-nos? Ben curiosa la fotografia.
La Laëtitia i jo no volem sortir de l'aigua...
I aquí teniu la piscina curulla de turistes israelites. No callen ni per a dormir aquesta gent! Sortosament, en el pouet natural que ja coneixia de la darrera vegada no hi havia ningú.
I mentre esmorzem, apareixen les "gavines andines", altrament anomenades huallapas...
Després del bany i l'esmorzar toca afanyar-se. A les deu del matí la Claudia i en David han de ser a la frontera xilena pel transfer a Atacama. Fem, però, una paradeta d'emergència per a les necessitats bàsiques: pixadeta i cigarreta enmig del desert, sota els volcans de minerals multicolors.
A les deu tocades ens deixen a la Laguna Verde, els dos austríacs marxen amb el 4x4 cap a Xile. La resta ens quedarem aquí esperant el retorn del vehicle.
La Laguna Verde està dominada pel famós volcà Licancabur (5867 m)...
Minerals i petjades...
Blanc i negre...
Un bon enquadrement...
Foto "família" a la platgeta verda...
Més fotografies del grup...
La Laura i la Laëtitia juguen amb l'estranya escuma de la llacuna. Algú sap com es forma aquesta escuma? Fa una micona d'olor a ous podrits també. I és que això és el paradís dels geòlegs!
Arriba el vehicle. Toca desfer camí fins a Uyuni. Una tortura de viatge el darrer dia...
Al migdia, toca una paradeta passada la Laguna Colorada. És l'hora de dinar.
Dinarem enmig del no-res, al costat d'un riuet on hi pasturen llames...
I després de dinar, per postres, menjarem pols i més pols. Tot el trajecte de tornada és d'allò més polsegós. A mig camí ens aturem una estoneta a respirar aire pur al poblet de Villa Mar.
Una avioneta accidentada fa alguns anys encara manté el record de la desgràcia...
Darrera paradeta del tour: El Valle de la rocas. Enmig d'una plana desèrtica, hi ha un munt de rocs de formes capritxoses. Aquí diuen que hi ha un lleó o un cavall. Ho veieu?
Enmig de les roques, ben amagadet, trobem novament una "vizcacha"...
Contrallums al valle de las rocas...
En Cédric treu el cap per entre un forat natural a la roca...
Després de l'estoneta entre les roques, continuem ruta. AJust quan el sol comença a amagar-se, punxem una roda. Exactament en el mateix lloc que a l'octubre passat. Toca esperar una estoneta més per arribar a Uyuni.
Darrera fotografia. A les set del vespre arribarem a Uyuni. Finalment, tots cinc decidirem quedar-nos a dormir allà. Així aprofitarem per a fer el darrer sopar i compartir les últimes hores. Els francesos marxaran cap a La Paz. La Laura i jo cp al sud, cap a la ciutat de Potosí, però això ja serà tema per un proper post.Postejo aquest nou post del salar d'Uyuni i Cordillera Lípez, amb uns deu dies després. Ara us escric des de Tilcara, al nord d'Argentina. Un lloc meravellós però amb connexions nefastes.
I per acabar, quasi que me n'oblidava, us passo una llista de bona música francesa, i força variada, per a qui vulgui buscar-ho per l'Emule. Són bones recomanacions dels nostres amics francesos. Aquest llistat està especialment recomanat i pensat pel meu bon amic Miguel i pel meu germanet Carles. Ja ho sabeu, val la pena!
Música francesa:
. Madeleine Peyroux (sobretot el seu primer àlbum. Una joia de veu i una música de jazz)
. Anaïs
. Loïc Lantoine (tranquil.let)
. Corneille (bons textos. És un músic rwandès que escapà de la massacre del seu país i fou adoptat per una família francesa després de recórrer l'Àfrica solet quan era ben petitoi. Una vida de pel.lícula que es reflexe en els seus textos i en la seva música)
. Percubaba (grup bretó actual)
. Nosfell (nou llenguatge musical, incomparables i inclassificables)
. Gong / Magma / Mr Bungle (música psicodèlica)
. Dyonisos (bones lletres)
. Fils de Tépu (ska/reeggae)
. Marcel et son orchestre (funk)
. Tinariwen (uns tuaregs que fan jazz)
. Coco Rosie (dues noies, música electrònica)
. Tom Zé (música africana i brasilenya, fusió)
. Miossec (lletres tristoies però interessant)
. Jean-Louis Murat (àlbum Dolores)
. Les Elles
. Zara Graff
. Wawadadakwa (fusió interessant. Grup belga. Recomanat per en Wim, un noi amb qui viatgem aquests dies, el veureu al proper post)
. Arno (sobretot el primer àlbum, també és belga recomanat per en Wim)
. Daara J (Etiopia, també d'en Wim)
Ens veiem aviat. Petonets a tothom!!
