Vista del Chachani des de Pampas Nuevas...
En Gasú, el monet de la família...
A la tarda, partidetes d'escacs amb en Nicolas, dòmino i cartes amb molt bona companyia. No sé si ja us vaig explicar el tema d'en Nicolas i la quiropràctica, ara no ho recordo. El cas és que és quiropràctic. Ha estat alguns anys treballant a Lima i ara està obrint consulta a la ciutat d'Arequipa. Al Perú es coneix força la quiropràctica. Tant la Laura com jo vam poder provar els beneficis d'aquesta pràctica mèdica. En Nicolas ens va fer uns "ajustes" i vam quedar com nous. Us ho recomano des d'aquí. Si no sabeu exactament de què va això de la quiropràctica busqueu informació a internet, a mi ara em fa mandreta d'explicar-vos-ho, però us asseguro que és del tot interessant i efectiu.
Amb en Magnus i la Rocío...Al vespre havíem quedat per anar a fer uns tocs amb en Magnus i la Rocío. El suec i l'arequipenya que vaig conèixer ja farà uns set mesos quan vam intentar l'ascens del Chachani (6075 m) juntament amb en Javi.
El retrobament amb aquests dos bons amics va ser tota una sorpresa: només veure'm van allargar-me un sobre tancat. Jo vaig pensar de seguida que eren còpies de fotografies de quan vam anar plegats a l'illa de Taquile (les fotos d'aquells dies descansen al fons del Titicaca), però anava ben equivocat! Era l'invitació pel seu casament! Es casen a Arequipa el 29 de desembre del 2007! Vaig haver d'advertir-los que seria gairebé impossible d'acudir-hi, només amb un cop de sort podria tornar a reunir els calés necessaris per a fer acte de presència en un esdeveniment tan especial. En qualsevol cas vaig agraïr-los el present i vam quedar d'acord per a provar de trobar-nos o a Vitòria (amb en Javi) o a Barcelona pròximament. Ells marxen aviat uns tres o quatre mesos cap a Suècia i a voltar potser per alguns racons d'Europa. Possiblement baixin a visitar el nostre país. A veure si hi ha sort i podem veure'ns per allà juntament amb en Javi...
Al vespre del dissabte vam retornar a dormir amb la nostra família peruana. Tocava anar a dormir d'horeta pel ja comentat "caldo de las siete carnes". Després de tots aquests àpats tradicionals, mig endormiscats, a primera hora de la tarda, vam tornar a casa la Chris i en Nicolas, a buscar les nostres motxillotes per a agafar, al vespre, un bus cap a Desaguadero, la frontera amb Bolívia, camí a Copacabana i l'Illa del Sol del Titicaca.
I així vam fer-ho. Se'ns feia difícil dir adéu primer a l'encantadora família d'en Willy i, després, als estimadíssims amics Chris i Nicolas. Però ja se sap, cal continuar viatge, i sempre deixes enrera gent agradable que no voldries abandonar mai.
A casa la Chris i en Nicolas van insistir-nos de quedar-nos una nit més, al.legant que no ens vindria d'un dia, i que teníem partidetes d'escacs pendents. A contracor vam marxar cap a la terminal. I per aquelles casualitats de la vida, vam haver de fer-los cas i retornar a casa seva. Era diumenge sant i moltíssima gent tornava a la seva població d'origen per a treballar l'endemà després d'haver passat les festes de setmana santa en família. No vam trobar ni un sol passatge per a Desaguadero. Així que, més contents que tristos, vam tornar a casa dels nostres amics.
Vam passar la nit xerrant, bebent, jugant, i descarregant música mp3. L'endemà a les set del matí agafaríem un bus cap a Puno (part peruana del llac Titicaca) i d'allà creuar la frontera i enfilar cap a Copacabana.
Camperols treballant als fèrtils camps dels entorns del llac Titicaca... 
Arribant a l'agradable localitat de Copacabana, ja al Titicaca bolivià...
Més conclusions: tornaré canviat. Sento que he crescut en molts aspectes, que he après infinitat de coses i que he fet amistats meravelloses i imborrables. Sí, econòmicament hi he perdut, però em sento tan ric d'experiències viscudes que sento que hi haurà un abans i un després d'ençà del dia que vaig dir-vos adéu.
Us enganyaria si no us confessés que em fa pànic el retorn. Il.lusió també, però sobretot pànic. Si bé el meu viatge m'ha servit per a sentir-me més fort per afrontar la vida quotidiana, i he pogut reunir un munt d'ingredients que de ben segur m'ajudaran a mirar amb una altra cara tots els problemes que m'esperen allà on sou; també pressenteixo que em costarà adaptar-me a la vida d'abans. Faré el possible per a no sentir-me com em sentia i aplicaré dia a dia els coneixements apresos tal com explica molt bé el poeta xilè Pablo Neruda en la poesia que hi ha al primer post del meu blog (part 1).
Torno renovat i no vull ni deixaré que la rutina forçosa del dia a dia em canviï de nou, ara que em sento bé amb mi mateix. Hauré d'aprendre a control.lar el meu creixent cuquet de viatger, això si, però sé que ja no podré deixar de somniar mai més en futurs viatges del mateix estil.
En definitiva, torno feliç d'haver fet aquesta volteta per les Amèriques. El retorn serà una nova aventura que afrontaré amb les mateixes ganes de les que vaig marxar. Cada dia surt el sol i sempre d'una manera diferent. No voldria tornar a oblidar-ho...
Fa fred de bon matí abans de sortir amb la barca cap a l'Illa del Sol...
Però deixem-nos de romanços i anem pel viatge que encara em queda una micona més d'un mes. Com us deia, el dia 9 d'abril vam reprendre viatge. Primer vam fer paradeta a Puno, on la Laura va patir els primers símptomes del soroche (mal d'alçada). En aquests moments, mentre us escric, ja està del tot recuperada. Tres dies per la capital boliviana són essencials per l'aclimatació. I és que aquesta tarda marxem ja cap a Uyuni. Sí, estic repetint Bolívia, però és que em va entusiasmar tant...
A Puno vam canviar de bus. Un bus ple de gringos amb el qual faríem els tràmits fronterers i arribaríem a Copacabana, la platja boliviana per antonomàsia.
En el bus coneixem a l'Àlex, un viatger malagueny i a en Martín, un d'argentí. Fa un grapat de mesos que viatgen plegats. Però per desavinences, durant els propers dies se separaran definitivament (o almenys així ho semblen indicar els esdeveniments posteriors...).
A Copacabana vam allotjar-nos tots quatre al mateix hostal on vaig ser la darrera vegada, un dels hostalets més econòmics de la localitat, dormir per un euro no està gens malament.
I com que la Laura tenia herba mate i l'argentí termo,vam poder agrupar els utensilis per a fer-nos un mate arran del llac mentre la nit ens envoltava de màgiques cabòries. Aquest lloc reté encara alguna força estranya que t'hi fa sentir a gust, serà que els déus inques agraeixen encara la meva caríssima ofrena de fa uns set mesets quan vaig oferir-los la meva preciada càmera fotogràfica de camí a l'illa sagrada.
En qualsevol cas, l'endemà dia 10 d'abril, la Laura i jo agafem la barca cap al bressol de la civilització inca. Necessito retornar-hi per a fer les fotografies que mai vaig poder fer i, amb una mica de sort gaudir d'un millor dia climatològicament parlant que la darrera vegada amb la Núria i l'Adrià.
Només sortir del moll, passem per una caserna militar. I no puc evitar de fer aquesta fotografia. L'eterna proclama boliviana després d'haver perdut el mar a la guerra del Pacífic, per allà a l'any 1884, en mans dels xilens. Les eternes negociacions per una propera i necessària sortida al mar continuen amb el Perú i Xile. El país necessita imperiosament una sortida a l'oceà per l'exportació dels seus recursos naturals.
De camí cap a l'illa atrevessem alguns estrets i voregem altres illetes... 
I aquí la teniu, l'Illa del Sol!...
Els cims d'Illampu, de la Cordillera Real boliviana comencen a sortir rera l'Illa de la Lluna...
Les nuvolades donen perspectiva a l'immensitat d'aquest llac sagrat dels inques, el llac navegable situat a més altura del món, som a propet dels 4000 metres d'alçada aquí...
Mentre anem vorejant l'illa cap a la part nord, anem gaudint de moltes vistes, com aquest caminoi que s'eleva entre "andenes inques" fins a un poblet...
Barqueta a la platgeta a la part nord de l'illa...
Ja hem desembarcat a la part nord de l'illa. La darrera vegada només vaig ser al sud i al centre. I només arribar descobreixo que el cantó nord és molt més interessant.
Oi que semblen ambients mediterranis? Doncs som a 4000 metres d'alçada i això no és pas un mar,sinó un llac!...
Una dona de l'illa s'enfila a tota velocitat pel senderó empinat que mena a les ruines més importants de l'illa del Sol... Nosaltres procurem seguir el seu ritme però de seguida descobreixo que ja no estic tan aclimatat com l'altra vegada. El mig any a poca alçada per Xile i l'Argentina m'han fet perdre la bona forma adquirida pels països andins.
Però aquí no hi ha lloc per a les presses. Les vistes són espectaculars i el dia acompanya, així que anem fent petites pauses per gaudir de l'entorn i treure'n les pertinents fotografies perquè vosaltres podeu contemplar aquesta meravella que ens envolta.
Ara una foto i després una altra. Poquet a poquet ens enfilem rumb a les ruines.
La costa nord de l'illa és ben escarpada i plena de platgetes idíl.liques...
Floretes sagrades?...
El caminoi travessa camps i poblets de somni. No costa imaginar-se com deuria ser això als inicis de la civilització inca...
Bromèlies tropicals dins d'un ambient mediterrani...
Descansem en aquest mirador natural. Adrià i Núria, nois, ens vam perdre la part nord l'altra vegada!...
Després d'una forta pujada prolongada, arribem ja al famós Temple del Sol, bressol llegendari de la civilització inca...
Som a la Taula Sagrada dels sacrificis. Hi ens hi trobem un sacerdot inca (o almenys és el que diu ser) que ens vol treure uns quants calerons a canvi de no sé quins conjurs...
Rostre de Viracocha (la primera fotografia) i detall del Temple del sol...
El llac Titicaca i les seves llegendes:
Pels indígenes de la zona, Viracocha és el Déu suprem, creador de laTerra i dels homes. Viracocha té trets de felí, cabells amb forma deserps i barba blanca. Segons la llegenda, a les ribes de l'Illa del Sol, Viracocha va sorgir de les profunditats misterioses del Titicaca per a crear la Lluna (qilla), el Sol (inti) i les estrelles (wan). El Déu Sol inti va aparèixer durant la Chamag Pacha, el temps de les tenebres. Va ser ell qui va crear els dos primers inques, Manco Capac, amb un bastó d'or a la mà, i la seva germana-esposa, Mama Ocllo. Manco Capac, guiat pel seu talismà en forma d'ocell, es va dirigir cap al nord-oest. Allà on el seu bastó daurat es plantés, l'imperi inca naixeria. Va ser a Qosqo (Cuzco), "melic del món". Havia nascut la civilització inca. On ara hi ha l'Illa de la Lluna, Viracocha va demanar a l'astre nocturn de pujar al cel. Els espanyols esperaven trobar tresors al fons del llac, dissimulats pels inques perquè hi havia molts rumors i llegendes d'una "atlàntida"del Titicaca. Finalment, es van haver de "conformar" amb la plata de les mines de Potosí i amb el botí d'or inca. Ara hi ha un nou tresor al fons del llac: la meva càmera fotogràfica!
Portes inques i llac-mar de fons...
Dues panoràmiques des dels voltants del Temple del Sol...
El nostre "sacerdot" ens fot la pallissa però ja ens han obligat a pagar 10 bolivians en concepte de visita a les ruines...
En Calixto, l'homenet timidot que ens acompanya fent-nos de guia. Guia imposat a qui haurem de pagar la voluntat. Ho acabarem fent de tot cor perquè les seves explicacions i la seva bonhomia ens tocarà la fibra. En el moment de la fotografia ens parlava de les propietats terapèutiques de la planta de muña o coa (en aymara).
Imatge del Temple del Sol tot baixant cap a una platgeta...
Bany gelat però obligat al llac sagrat...
Després de descansar a la platgeta, amb un dinar frugal inclòs, tornem a pujar cap a les ruines per a resseguir l'illa de nord a sur per dalt la carena.
Taula sagrada dels sacrificis. El nostre "sacerdot" ja ha tocat el dos. I és que la majoria de turistes ja han desaperagut...
Paisatges immensos i dia lluminós. Renoi! Hem oblidat el protector solar a Copacabana. La cremada està assegurada i, per postres,els llavis tallats...
I heus aquí la troballa del dia! Un gosset que ens acompanyarà un trosset de camí. Em trenca el cor la similitud amb la meva gosseta Mel. Encara et recordo Mel, siguis on siguis...
Pels qui la vau conèixer: oi que s'hi assembla?...
Un animaló juganer i necessitat de moixaines. No puc evitar recordar tots els bons moments a la muntanya amb la meva Mel. La pobra Laura ha d'aguantar la meva sensibleria creixent a mesura que jugo amb la "reencarnació inca" de la meva estimada gosseta.
Achupallas o apachetas dalt d'un dels cims que domina l'illa. Són ofrenes als apus, als déus de les muntanyes...
Després d'abandonar-nos uns minuts, la reencarnació torna a aparèixer del no-res per a continuar tocant-me la fibra sensible. Mai podré borrar l'imatge del moment quan vaig portar-la al veterinari per a sacrificar-la. Perdona'm Mel, tothom deia que era el millor que podíem fer vist l'estat en què et trobaves després de tants mesos de recuperació en va després de l'atropellament. Jo mai n'he estat convençut i portaré sempre aquesta espina clavada...
Una atlàntida boliviana?
Quan el nivell de l'aigua baixa al nord de l'Illa del Sol, una columna de roques es fa visible. Va ser aquí que el 1992 es van trobar uns cofres de pedra que contenien objectes (alguns d'or massís). El lloc s'anomena Marka Pampa (o ciutat submergida).A l'agost del 2000, una altra exploració va permetre descobrir un impressionant temple de pedra, una xarxa de senders i un mur, tot submergit a uns 8 metres de profunditat. La recerca continua avui en dia.
Una pausa merescuda per a contemplar l'espectacle canviant d'aquest interessant i llegendari racó de món...
Un braç al llac que sembla voler abraçar tants enigmes...
Primer pla del sis-mil de l'Illampu, a l'altre costat del llac inca...
I sota un núvol ben curiós s'hi amaga el poblet de Yumani, al cantó sud de l'illa, on acabarem la caminadeta d'avui...
Contrallums tot esperant la caiguda de l'astre sol (inti)...
Camps multicolors en un raconet de l'illa...
Sempre és un moment màgic de contemplació, quan s'espera l'arribada de la nit. Quan el sol i la lluna s'envien missatgets de complicitats i petons furtius. Hi és que quin amor és tan impossible com el dels dos astres? Només poden estimar-se en els escassos moments dels comptats eclipsis. D'aquestes trobades amoroses en neixen les estrelles, ho sabieu? En els moments de passió dels dos colossos del cel neixen guspires de foc i s'acaben refredant convertint-se en els nostres estels...
Com ja és habitual, els núvols tapen el sol en el moment de la posta. Tampoc hi ha sort...
Els Nevados d'Illampu en plena Cordillera Real boliviana. Des d'aquí la vista és espectacular. L'última vegada que vaig ser per aquí estava tot tapat. Aquesta vegada he tingut sort...
Els núvols prenen formes i colors extraordinaris quan el sol està baix...
Alguna cosa hem de fer per combatre le fred intens d'aquest moment. Aquí, quan cau el sol, les temperatures baixen en picat!...
Tres imatges de detall dels cims de la Cordillera Real. Fixeu-vos en les geleres i en el color daurat que pren la neu durant el crepuscle. Llàstima dels núvols altra vegada, perquè sinó hagués estat impressionant...
Núvol...
Darreres imatges des del cim des d'on hem pogut contemplar una nova posta de sol. L'endemà al matí ens despertarem abans de la sortida del sol a veure si hi ha sort...
Arribarem a l'entrada del poblet de Yumani just amb les darreres llums. Ens quedarem en un hostalet de les afores regentat per una família encantadora que fa ben poques setmanes que ha començat aquesta activitat complementària. Ens expliquen que encara estan fent obres i esperant plaques solars d'una fundació italiana per a tenir calefacció a les habitacions. I com que el menjador o restaurant encara no està acabat...
... ens serveixen el sopar dins l'habitació. La fotografia en qüestió està feta amb l'autodisparador. Just en els deu segons del compta-enrera, la dona de la casa va entrar per a portar-nos aigua i va mig sortir a la imatge.
Una sopeta riquíssima de primer i una truita a la planxa extraordinària de segon!...
Durant la nit arribarà el mal temps. Em sona el despertador a quarts de sis del matí. Però al defora plou a bots i barrals. Aquesta vegada tampoc hi haurà sort. Tot el matí estarà plovent. La barca de retorn a Copacabana surt a les 10.30h. Tindrem el temps just d'esmorzar i tirar escales avall per arribar al transport.
Les escales inques de la part sud de l'illa del Sol passen per aquesta font. És la font sagrada dels inques...
I aquests són els darrers esglaons de l'escala inca...
I, just abans de tocar el dos, des del moll, faig aquesta darrera fotografia de les muntanyes andines de la Cordillera Real boliviana...
Una illeta amb un arbre isolat...
La bandera boliviana...
Un ocellet ens observa des d'una roca propera mentre la barca s'allunya de l'illa del Sol i de les tempestes...
Després de dues horetes de trajecte, tornem a ser a Copacabana.
Carrer principal de la localitat.
A quarts de dues del migdia agafem un bus cap a La Paz. Ja tinc ganes de tornar a passejar-m'hi.
Durant el trajecte el bus circulava entre paisatges meravellosos, vorejant la part sud del Titicaca. A la població de Tiquina ens van fer baixar. Calia atravessar l'estret que porta el nom de la localitat per a passar a l'altra banda del llac i continuar ruta. Els passatgers anàvem en una barca mentre el bus era carregat en una espècie de balsa plana.
Poca estona després, al final d'unes empinades ziga-zagues per una carretera acabada d'estrenar (ja és estrany a Bolívia), arribàvem dalt de tot de l'altiplà bolivià. Havia llegit molt sobre aquesta gran extensió d'horitzons infinits, i estava desirós per a conèixer-la, i pel déu Inti que no em va decebre! Una enorme puna com un mar fuetejat pel vent incessant s'estenia fins allà on arribaven els ulls extasiats dels qui contemplàvem per primera vegada aquell espectacle. Territori inhòspit i erm on viuen milers d'indígenes cultivant el poc que pot créixer en aquestes condicions extremes i cuidant bestiar: llames, alpaques, corders...
I com a teló de fons, una bona part dels nevados de la Cordillera Real, amb l'Illampu com a centinel.la vigilant, semblant riure's dels altres per damunt l'espatlla, majestàtic com una piràmide egípcie en territori inca, superb i dominador d'aquest paradís feréstec. Contemplant el panorama podia entendre el perquè de l'adoració inca als Apus, els déus de les muntanyes. Un paisatge de vastos horitzons ventats: tonalitats ocres i marronoses dels camps; els blancs estriats dels nevados com illes volcàniques ressorgint d'un mar sec i estepari i el blau del cel andí d'escàs oxígen, un blau immens d'aquells que et fan pensar de canviar et teu color favorit. Un d'aquells paisatges que voldries saber pintar a l'oli, d'aquells que no s'obliden perquè et fan sentir ben poca cosa, que fins et fan pensar que potser sí que hi ha alguna força omnipotent creadora de tanta bellesa...
La Laura dorm i es perd l'espectacle...
Durant una pila de kilòmetres, la carretera discorria recta i plana damunt l'infinita puna de l'altiplà passant per petits nuclis de població isolats d'indígenes, resistents, de rostres cisellats i malmesos pel vent gèlid. Cares cremades pel sol i les dures condicions d'aquest mar erm a més de 4000 metres d'alçada.
Finalment l'infinita recta moria a la ciutat d'El Alto, enfilada damunt la capital. El Alto és la ciutat de l'Amèrica del Sud amb un creixement poblacional més accelerat. Milers d'indígenes de l'altiplà emigren aquí bucant una "vida millor" a la gran ciutat. I tots es queden en aquesta gran "favela" a mig fer, un amuntegament de xaboles precàries des d'on creix l'enveja i el ressentiment cap als veïns rics del barri de sota, de La Paz. Aquí passa a l'inrevés que a les capitals europees. Aquí els rics viuen a la part baixa, enfonsats a la vall, de clima més agradable i resguardats de les ventolades constants de l'altiplà. Així La Paz és un cul-de-sac. L'única carretera que l'uneix a l'exterior passa inexorablement per El Alto. És per això que constantment mobilitzacions mineres i/o indígenes tallen durant dies, fins i tot setmanes i mesos, aquesta carretera per a pressionar les autoritats.
Arribada a l'olla de La Paz...Bolívia es troba al cor dels Andes. La seva extensió equival a França i Itàlia juntes però compta amb només 8 milions d'habitants, dels quals més del 70% viuen a l'Altiplano, al peu de les muntanyes andines. No té sortida al mar, l'accés a l'Oceà Pacífic el van perdre en benefici de Xile el 1884 durant la guerra del Pacífic. La seva capital, La Paz, és una de les ciutats més espectaculars del món, i és la capital situada a més alçada, a gairebé 4000 metres.Venint amb bus, s'arriba primer a El Alto, a l'altiplà. Tot i ser la ciutat de l'Amèrica del Sud que creix més ràpidament, El Alto encara està en procés de construcció, amb edificis inacabats i una misèria molt extesa. Les primeres impressions no són massa favorables. Des d'El Alto la carretera baixa cap a la vall que té als peus, allà hi ha La Paz. La impressionant silueta del nevado Illimani (6439 m) domina tota l'escena. La vista és extraordinària.
A continuació us he copiat un fragment del post que vaig escriure la primera vegada que vaig visitar La Paz, estava inspirat i crec que pot ser interessant pels que no l'hagueu llegit:
Estic començant a trencar els tòpics i els recels que hi ha sobre aquesta ciutat: que si els policies falsos que et roben, que si segrestos d'estrangers... i mils d'etcèteres... En tota la part del centre no he tingut cap sensació d'inseguretat. He conegut Quito, Lima i ara, La Paz, i m'atreveixo a afirmar que aquesta darrera, la que ens ocupa ara, és la més segura, i fins i tot la meva preferida de les tres.
A La Paz no hi espereu veure grans monuments ni res d'arquitectura excepcional, la seva bellesa radica precisament en allò imperceptible per la majoria de gringos. Cal calma, molts passejos per les tortuoses pujades dels carrers de la part nord i per les tranquil.les avingudes de la part sud per adonar-se que s'està en una ciutat especial, plena de sorpreses rera cada cantonada, plena de contrastos rera cada passa. Només cal despertar-se de matinada com vaig fer jo, quant surt el sol i el fred de les primeres hores mostra el primerenc color i l'essència de les olors del nou dia.
Estic allotjat prop de la Plaza San Francisco, al nord, a la part alta. És aquí on baixen gairebé tots els indígenes que malviuen a El Alto per a vendre els seus productes. De mica en mica els carrers desperten i comença l'anar i venir, un tragí infatigable, un enorme mercat de mil i una coses impensades. Les voreres aviat s'atapaeixen de paradetes multicolors i els carrers de "carros" que col.lapsen la circulació. Observant aquest espectacle gairebé sento la música del piano de Pegasus "el despertar dels carrers" (Berlin, simfonia d'una gran ciutat).
Des de l'hostal del carrer Murillo, baixo per Santa Cruz. És un d'aquells matins esplèndids que et fan oblidar que la vida és dura i que després arriba la mort... Arribant a la Plaza San Francisco, se m'acosta un tarotista mostrant-me un grapat de cartes desgastades:
-Un pesito la suerte. No em sembla prudent temptar la sort en la situació en què em trobo així que prosegueixo i davallo pel passeig anomenat El Prado. Des d'aquesta fantàstica avinguda em fixo en els voltants, més enllà del carrer. Al fons apareix l'esbelta silueta dels tres nevados Illimani, mig amagats per gratacels, gens comparables als dels EEUU i les pel.lícules de Hollywood, però que de ben segur poden impressionar als habitants de les províncies, deixats arrossegar pels miratges de la vida a ciutat.
En les tres capitals sudamericanes que he visitat es repeteix aquesta tònica: el progrés sembla concentrar-se en els blocs de ciment armat que donen una falsa impressió de prosperitat. Si treus el nas pels barris propers, s'olora la misèria i el subdesenvolupament. El Prado és un dels punts neuràlgics de la urbs. Continuo avall per l'àmplia avinguda fins a topar amb Plaza Estudiantes i d'allà per la 6 de Agosto. Un nou canvi: sembla Pedralbes o Sarrià! Les cares han anat passant del fosc al blanc a mesura que descendia. Ja no hi ha "cholas"venent ponchos i "chompas" de llana d'alpaca, ja no hi ha venedors venent de tot i per arreu. Ara hi ha només mestissos i blancs descendents d'espanyols, passejant el gosset i les criatures, vestidetes com de primera comunió. Grans apartaments, luxe tot d'una. He entrat a Sopocachi, la barriada "pija", el ghetto dels rics indiferents al que passa als barris alts. Es deuen sentir ben envoltats, penso. I m'aturo davant d'una pintada en un mur: "Evo Morales = +violencia!". El divendres, quan el bus va deixar-me a la part alta,vaig fixar-me en una altra inscripció urbana totalment oposada: "Evo: por fin los oscuros al poder, no nos defraudes!" Tot depèn del barri, però l'Evo ho tindrà difícil amb els privilegis dels blancs...
Passejant per Sopocachi fins i tot em sento culpable de sentir-m'hi bé, com a casa. Aquí no hi ha l'enrenou dels voltants de la San Francisco. Hi ha cares blanques, gent neta i polida, tot impecable, com si milers de "lustrabotas" haguessin enllustrat fins l'última llamborda per dos pesos l'hora. Dos móns oposats radicalment, ressentiment a l'aire. El món dels blancs poderosos i el submón dels indígenes oprimits. Massa contrastos per a digerir. Un tipus de cabells engominats al més pur estil "galácticos" baixa d'un Mercedes gris impolut. El seu xofer li ha obert la porta poc després de fer fora a puntades de peu una velleta de cara xuclada, fosca i arrugada (n'aparenta noranta però segurament en té cinquanta) que demanava almoina en un lloc "equivocat". Un altra cosa que sorprèn i impacta són els "lustrabotas", ple en tota l'Amèrica llatina. Però aquí despunten per la seva imatge, gairebé espanten. Van tots coberts amb passamuntanyes de llana, com si fossin a punt d'atracar un banc o de cometre un acte terrorista. Segons m'han comentat, és el seu distintiu, la seva indumentària que els identifica i, m'han puntualitzat que originàriament es cobrien així per la vergonya de fer aquesta feina, la pitjor considerada. (?!)
En menys d'una hora de passeig pausat sud avall, he visitat dues realitats antagòniques. Als barris alts del nord on m'allotjo, el formigueig indígena incessant, un gran soho ple d'olors i colors, pells fosques i arrugades per l'inclemència del sol i el vent i la seva existència gelada entre mercats. És l'ofici dels pobres, vendre i vendre dins un mercat ple de mercats, infinitats de mercats un dins l'altre com les nines russes. Un laberint de petit comerç per vendre tot allò que poden de sol a sol i de pesito a pesito. I al sud, barris benestants a l'europea, aïllats en un ghetto, indiferents a la veritat circumdant. I tot plegat al centre de La Paz. Dos centres que lluiten en silenci i amaguen odis i pors, pols oposats en constant equilibri. Als barris alts d'El Alto fóra potser una temeritat d'apropar-m'hi... En el fons, pertanyo a Sopocachi, és potser per això que m'hi trobo com a casa, però se'm regira l'estómac haver de reconèixer-ho. Sóc un "gringo dólares". Fins penso a empastifar-me la cara de petroli i amagar els meus sospitosos cabells d'ex-infant rosset sota el meu barret de llana. Però acabo acceptant que les coses són així i la meva feina és constatar-ho, que ja és alguna cosa per ser gringo... almenys m'adono de la realitat... Només em falta posar un ciri per l'Evo i que no passi com a tants dirigents indígenes de l'Amèrica del Sud!
Decideixo descansar una micona en una placeta plena de jardins curosament arreglats. M'assec en un banc al sol i observo el meu voltant amb un geladet privilegiat a la mà. Decideixo aplicar l'estratègia de l'Espinàs (apresa llegint un dels seus "caminant per...") i provo d'establir comunicació interpersonal amb una noia d'uns trenta i molts anys, pintarrufada, blanca, semblant voler imitar maldestrament la moda europea més fashion. S'ha assegut al meu costat mentre el seu Foxterrier juga amb un d'aquells peluts de l'anunci de les "galetes Fontaneda". Seguint el mètode Espinàs, mètode pacient però impecable, espero que s'acostumi a la meva presència estranya. Tinc un punt a favor perquè ha esta ella qui ha envaït l'espai del banc que només jo ocupava. Somric obertament mentre em miro les cabrioles del seu gosset afortunat. I etzibo un petit comentari graciós sobre les nostres mascotes. Ha estat fàcil. Iniciem una conversa intrascendent. Però de seguit m'adono que és una pija boliviana que viu a l'esquena del que passa més enllà dels seus pots de cosmètics. Això sí, és més senzill començar una conversa informal amb gent blanca que amb els indígenes. Amb aquest últims pulul.la alguna cosa pesada a l'aire, con un ressentiment, enveja, no sabria explicar-ho, però sembla impossible entrar-hi. Hauré d'informar-me de si hi ha un mètode Espinàs per a contactes entre cultures tan diferents...
Algunes fotografies des del Mirador de Sopocachi...
A l'hostal ens preparem un soparet: pasta amb un bon sofregit de ceba i tomàquet, i guacamole amb "merkén" xilè per acompanyar. Ah, i una "paceña", la cervesa de la ciutat!
Foto feta especialment i dedicada al meu amic Nicolas d'Arequipa. Nicolas! hay un restaurante québecquois en La Paz. Ya sabes, podría funcionar tu idea de otro restaurante del estilo en Arequipa!!
Retrobament amb la Laia, una noia de Granollers que està fent de voluntària al Cusco peruà. I que properament començarà viatge pels països que jo ja he visitat. Qui pogués tenir calés per a acompanyar-la uns mesets més...I després d'uns quants dies de passeig i descans a La Paz, marxarem cap a Uyuni. Toca tornar a El Salar i a la Cordillera Lípez. En aquests moments som a Uyuni, però encara no hem fet el tour. I és que estem una micona malaltons per alguna cosa que deuríem menjar a la capital boliviana.
I és clar, estem amb una descomposició aguda i prenent suero oral. En principi, demà dia 17 d'abril marxem a fer un tour de quatre dies, gairebé igual que el que ja vaig fer amb en Jordi l'octubre passat.
Així, doncs, el proper post també serà una mica més conegut pels qui m'heu llegit des del començament: torno als paisatges fascinants i únics d'Uyuni i Lípez!
Fins aviat a tothom!!!
