Catedral de Salta...
Després dels dies a Tilcara, marxem cap a Salta, la Linda, la gran capital del nord d'Argentina. Som a 3 de maig, i Salta ens espera sota un fred sobtat. Sembla que una ona de fred s'ha instal.lat en tot el país.
Interior i vitrall de la catedral...
Foto "família" amb la Delfina...
Ens instal.lem en un hostalet acollidor i centric (no hi ha accents oberts). El dia 4 de maig quedem novament amb la Delfina, que esta acabant els seus darrers dies de vacances a casa d'una amiga de Salta. Un dinaret plegats i retrobament amb una bona amiga portenya. Quedem amb ella a Buenos Aires pel soparet del dia 11. Sera el nostre comiat, pero esperem veure't ben aviat per Barcelona, Delfina!
Danses tradicionals jujeñas i salteñas a la plaça central de Salta...Després de dinar fem un geladet i passegem pel centre. Ens topem amb una colla que fa danses tradicionals del nord. Tot un plaer de veure!
Salta des de l'aire...
Ens acomiadem de la Delfina i ens n'anem a l'hstal a fer una becaineta. Cap al tard, abans no caigui el sol, decidim visitar Salta des de la muntanya. Anem cap al teleferic.
Telefèric del Cerro San Bernardo...
Un bon mirador de la ciutat...
La Delfina marxa en aquest telefèric... però la tornarem a veure...
Un cop dalt del Cerro San Bernardo ens topem de nou amb la Delfina. No hi ha manera tu, ens la trobem per tot arreu! Ha vingut amb la mare i la germana de la seva amiga abans d'agafar el seu bus cap a la capital.
Darreres llums...
Una aranyota ens barra el pas...
Més de 1200 esglaons per a tornar a ser a la ciutat...Baixem del cerro escales avall. Milers d'esglaons. Se'ns fa de nit tot baixant. Anirem a fer una cerveseta a la placeta del centre, sota la catedral il.luminada. Després unes empanades en un lloc encantador i cap a fer nones.
Salta "la nuit"...
El dia 5 de maig toquen més comiats. La Laura marxa cap a Buenos Airesja, i jo aprofitaré els darrers dies per a continuar visitant el nord.
Parada de camí a Cachi...
Marxo cap a Cachi, en plenes valls Calchaquís. El trajecte és espectacular. I novament estaré uns dies solet, potser per a reflexionar una micona amb la meva tornada imminent.
El Nevado de Cachi (6322 m) s'aixeca per damunt del poblet que porta el seu nom...
Després de gairebé quatre horetes enmig de paisatges fabulosos, el bus arriba a Cachi. L'endema dia 6 dedico el dia a passejar pels seus voltants.
Detall del cim...M'informo sobre la possibilitat de pujar al cim en qüestió, pero no disposo de prou dies ni prou calés. Es necessita un guia i mules per l'aproximació. Impossible.
Aquí hi ha molts còndors també...
Cachi des del mirador del cementiri...
Cementiri de Cachi...
Passo algunes horetes passejant pels voltants del cementiri. Fa un solet agradable i estic solet amb mi mateix després de molts mesos. Des del dia de Reis que viatjava acompanyat i ara em sento un pelet estrany.
Església de Cachi...
Dalt de la "pucara" del parc temàtic "todo lo nuestro"...A la tarda camino uns 7 kms fins al parc tematic. Un parc privat que prova d'explicar l'evolució historica de les valls calchaquís. Interessant pero escas de recursos.
Construccions tradicionals de les Valls Calchaquís...
Reproducció d'una església calchaquí...
Cau la nit a la vall de Cachi...
A mitja tarda sóc de nou a l'hostal. Els amables propietaris em diuen que m'estaven buscant per a convidar-me a un asado. Sempre asados en aquestes terres! He fet tard. La parella de l'hostal i els tres inquilins es disposen a anar a donar un tomb pels voltants amb el seu 4x4. M'hi apunto. Una bona passejada per a cloure el dia.
El dia 7 novament toca viatjar. Torno a Salta i d'alla cap a Cafayate. Total: unes 9 horetes de bus més, per a situar-me a només 150 km de Cachi. Al bus cap a Cafayate conec l'Eva, una hongaresa afincada a Panama. Sortosament parla castella perfectament, perque l'hostal on anem esta tofat d'anglesos d'aquells que només xerren la seva llengua esperant que tothom els entengui. Merda, he d'aprendre a xerrar angles per imposició.
Procés d'embotellatge...
L'hostal organitza visites de franc a les bodegues dels voltants. Cafayate és famós pels seus vinets, i pel seu Torrontes, un vinet blanc boníssim!
Elaboració del vi...
Visitarem tres bodegues diferents amb cata de vi inclosa. Al migdia retornarem a l'hostal ben pitofs!
Som a la bodega Etchart...
La part primordial: la cata de vins...
Quanta raó que tenia en Pasteur!
Les vinyes...
I a la tarda, nova excursioneta gringa amb l'hostal. Visitarem la Quebrada de Cafayate. Si no ho fas organitzat és ben complicat perque queda molt lluny del poble tot plegat.
La punilla...
Formacions rocalloses capritxoses...
Una finestreta natural...
El Castillo...
Cal atravessar el riu gelat per arribar-hi...
Una parella anglo-argentina i jo som els únics a a travessar el riu. Volem anar a veure la Cueva del Toro.
La Cueva del Toro...
Un lloc al.lucinant envoltat d'espadats d'arenisca.
El Obelisco...
Colors sorprenents a la Quebrada de Cafayate...
Els colors grocs són de sofre i els verds de coure. El nord de l'Argentina és ple de minerals. I les coloracions vermelloses són degudes a l'oxid de ferro.
La llastima és que el cel esta encapotat i el sol de la tarda no permetra fer bones fotos.
Amfiteatre...
La darrera paradeta és a la quebrada propiament dita. Una esxcursioneta de mitja horeta per un congost irreal. Ple de guixades dels turistes i molta brossa. Quanta merda que hi ha pels raconets més turístics.
Final de la quebrada. Fa milions d'anys per aquí hi queia una casacada que va erosionar el congost.
I retornem cap al poble de Cafayate.
El dia 9 de maig marxem cap a les ruines de Quilmes. Entre l´Eva i dos israelians (bona gent i ja és estrany) agafem un taxi que per un preu acceptable ens portara fins alla i després al museu d'Amaicha del Valle.
Alguns detalls de les ruines de Quilmes. Van ser un poble que va resistir molts anys la conquesta dels inques primer i, després, dels espanyols. Aquests darrers els van anihilar rapidament traslladant-los encadenats fins a Buenos Aires (a uns 2000 kms d'aquí). Alla van desapareixer per malalties i altres desgracies imaginables.
Un gerro de la civilització quilmes..
Ocellot de camí cpa al museu. Segons l'Eva, que és biologa, es tracte d'un Carancho...
El museu és propietat de l'artista argentí Hector Cruz. Més conegut a Europa que a l'Argentina. Només ens permeten fer fotografies al pati, no a l'interior. En qualsevol cas la visita és molt interessant. Totes les fotografies que veieu són de l'exterior del museu, són obres de l'escultor-pintor propietari amb iconografia de les civilitzacions pre-inques de la vall.
Fotografia amb l'Eva, una noieta encantadora amb qui compartiré bones estones i moltes xerrades...
A la tarda conveco l'Eva de quedar-se fins a la matinada. Aprofitarem per a visitar el Río Colorado fins a les seves cascades. Els israelians s'apunten pero ben aviat abandonaran. La noia té vertígen.
Amb l'Eva continuem a corre-cuita abans no es faci fosc. Arribarem no massa més enlla de la primera cascadeta, la que veieu a la fotografia.
La continuació és molt escarpada. Ens aturarem dalt d'un petit cim i retornarem a la pista, ja de nit.
Una bona passejada per les escarpades muntanyes de Cafayate. Llastima de no tenir més temps.
Darreres llums...
L'Eva marxara a les dues de la matinada cap a Tucumán. Jo viatjaré a les cinc del matí cap a Salta. Decidim no dormir per a tenir més soneta dalt dels nostres respectius busos. Marxarem a fer unes copetes al pub del poble juntament amb un grup de Buenos Aires. Cerveseta i billars per a passar la nit.
A les cinc de la matinada, mort de son, agafo el bus cap a Salta. Dormiré d'una tirada. Al migdia toca més bus. Un de 20 horetes fins a la gran capital. La fi del meu viatge. El meu darrer viatge en bus!
Així, el dia 11 de maig a les nou del matí arribo a Liniers, a Buenos Aires. La Laura m'espera alla per anar plegats fins a Haedo, on passaré els darrers dies a casa les seves amigues.
El mateix vespre del dia 11 tenim soparet a capital, al restaurant vegetaria on treballa la Magui. El de la fotografia és el meu estimat amic Xevi (o Chap) de la facultat. És per aquí vivint un anyet amb el seu company Clément.
Recordem tots els nostres bons moments a la facultat i ens posem al dia després de molts anys sense veure'ns!
I com no, ho amenitzem amb un bon sopar i uns postres riquíssims!
D'esquerra a dreta: en Xevi o Chap, la Syrille, la Delfina (novament), en Reno (els dos francesos estan espantats per a tornar al seu país després de la victoria d'en Sarcozy, potser s'exilien a España!), i la Laura. Un servidor és a sota.
Després del soparet i unes copes a San Telmo, ens quedarem a dormir a capital, a casa d'en Chap i en Clément. L'endema al matí un bon esmorzaret per a recuperar energies i nou comiat. Chap, espero que acabis de passar els mesos que us queden per l'Argentina fantasticament. Ens veiem a Barcelona si finalment us decidiu per aquesta ciutat. Sino sempre hi haura la possibilitat de retrobar-nos a Brussel.les! Records a en Tono quan vingui a veure'us!
I aquí ens teniu a tots esmorzant!
La Magui, l'amiga de la Laura.
Mentre esperem per a veure l'espectacle infantil d'un amic de la Magui, fem algunes fotografies per a passar el fred. Només tinc ganes de tornar per a buscar la caloreta de la primavera mediterránia...
I el dia 13 de maig hi ha un altre asado a casa dels pares de la Claudia. D'esquerra a dreta: la Magui, la Laura, l'Anai.i la Claudia.
La Laura amb les seves grans amigues, la Claudia i l'Anai...
I després de l'asado, toca anar cap a l'aeroport. La Laura marxa aquesta nit cap a Barcelona. Ens veiem d'aquí a dos dies, Laureta!
Excés de pes: 44 kg pesa! Al final caldra deixar algunes cosetes i entaforar-ne d'altres a l'equipatge de ma.Laura, vas poder passar les pedres recollides amb tanta paciencia durant els teus periples pel país?
Foto amb la Lia...
Amb l'Anai...
I amb la Magui. La Claudia no ha vingut a l'aeroport perque esta malaltona...
Foto amb un servidor.
Pel que fa a mi em quedaré un parell de dies a casa d'elles a Haedo. Ara sóc en un dels cibercafes de la ciutat. Mig atabalat per la tornada i per massa notícies de cop i volta. Pero no tinc pas ganes d'explicar-vos res més ni d'allargar-ho més. No sé si aquest sera ja el darrer post. Per si de cas, deixeu-me donar-vos les gracies per seguir-me durant tot aquest anyet llarg per l'America del Sud. La veritat és que tinc ganes de tornar, si, pero gairebé que tinc més ganes de quedar-me. El que passa és que algun dia arriba la fi i a mi ja se m'acosta. Espero que no em costi massa retornar a la vida catalana, em fa panic pero afrontaré els nous problemes amb una altra concepció de les coses. Sé que tinc bons amics alla i també en deixo d'altres pel camí. Pero sempre que es tria es perd alguna cosa, oi?
Espero poder veure'us a tots als propers dies. Em podeu localitzar al meu mobil: 696 02 07 24. He de buscar un carregador perque vaig perdre'l durant el viatge, pero el dijous a la tarda ja compto de tenir-lo operatiu per a saludar-vos. Tinc moltes ganes de veure'us a tots. Ens organitzem ja des d'ara per a fer-la petar en petit comité?
I pels que no sabeu el meu mail: us els recordo: andesinques@gmail.com o bé to981972@hotmail.com pel messenger. El telefon de casa mons pares,on seré uns dies 93 796 15 94.
Una abracadeta a tots i fins ben aviat. M'heu de posar al dia de tantes coses...
