Detall de l'arquitectura colonial española en ple centre de Potosí...
Potosí és la segona ciutat d'Amèrica amb més esglésies, després de no sé quina ciutat mexicana...
La terminal és lluny del centre i estem baldats pel viatge. Ja se sap, a Bolívia sempre pols i males carreteres. Com que el nostre contacte d'Hospitalityclub aquí no contesta, prenem la via directa i còmoda i busquem allotjament en un de tants hostalets a tocar de la terminal. Una dona estirada i malcarada ens rep i ens tracta sense ni gota de respecte. Potosí serà potser la ciutat boliviana on pitjor tractats ens haurem sentit. En qualsevol cas, ens quedem l'habitació, amb mala gana, però ens la quedem per a no continuar buscant carregats com anem.
L'endemà 22 d'abril decidim marxar d'aquell antre de males puces i, ja recuperats, enfilem carrers amunt cap al centre històric, on hi ha l'Hotel Central, que tothom ens ha recomanat. Cap senyal de vida del nostre contacte d'HC. Hi ha de tot en aquests móns de Déu. Més endavant ens respondrà excusant-se que era a La Paz i que no havia llegit els mails.
En fi, dediquem el dia 22 a recórrer el centre de Potosí. Un veritable vestigi de l'esplendor colonial espanyol, sobretot gràcies al Cerro Chico i tota la plata que encara hi ha al seu interior. Però de tot plegat ja us en faré cinc cèntims més endavant.
Carrerons estrets i multitud d'esglésies, la constant de la ciutat...
Al vespre de la vigília de sant Jordi, la Laura i jo ens fem els regalets corresponents. Tenim nostàlgia de la nostra festa i no podem obviar-la. La Laura em regalarà el llibre-assaig escrit pel Raúl, l'amfitrió d'Hospitalityclub a Ushuaia. Per la meva part, li regalo la novel.la "El túnel" de l'Ernesto Sábato. Ah, i fixeu-vos, la Laura em regala una fantàstica rosa elaborada amb el paper del paquet de tabac. Aquesta noia és una artista de la papiroflèxia, tu!
I el dia de Sant Jordi és dilluns, i dilluns és dia de treballar a les mines de Cerro Chico. I nosaltres, com a turistes, ens apuntem a una agència per a visitar-les. Serà dur però alliçonador a la vegada.
La primera parada és al Mercado Minero. El mercat on tots els miners compren les seves provisions: dinamita (de venta legal aquí), coca, alcohol, tabac. Ens "obliguen" a comprar una bosseta de coca, tabac "miner" (un tabac negre fortet fet amb pell de taronja, plàtan i anís, usat pels miners) i algunes altres cosetes per a donar com obsequi als treballadors que trobem dins la mina.
I així ens disfrassem. Mentre nosaltres xalem amb els preparatius, milers de miners exhalen el poc aire i suor que els queda entaforats durant hores dins les mines, a més de 4000 metres d'alçada.
Després de vestir-nos per a entrar a la mina, ens porten dalt de tot d'un mirador. Som a uns 4500 metres. Des d'aquí divisem la ciutat de Potosí.
Esglésiola i Cerro Chico al fons...
Casc històric de la ciutat des de les mines que van fer-la créixer. Sabieu que al segle XVI aquí hi vivien més de 160.000 persones? Sabieu que Potosí era aleshores la ciutat més poblada del món? Doncs sí, moltíssim més que Paris i Londres! I tot gràcies a la plata i als negocis paral.lels. Bé, i sobretot a l'explotació inhumana dels indígenes per part dels espanyols. Ens explica la nostra guia, la Helen, que milions d'indígenes van néixer, viure i treballar dins les mines sense sortir-ne, només en sortien cadàvers, és clar.
Fins hi ha mesquites als carrerons de Potosí, prova evident del passat esplendorós i comercial de la ciutat...
Fins i tot es diu que el capitalisme va néixer gràcies a aquestes mines. La producció era tan enorme que només aquestes mines van fer créixer i estabilitzar les economies de l'Argentina (gràcies a la necessitat de cuir per la mina), de les Filipines (per a no sé quin material necessari); i alhora feu que els païssos del nord d'Europa iniciessin el negoci bancari. Però si voleu informació més detallada del tema, només cal que ho busqueu als llibres o a internet. Jo ja fa tants de dies que vaig ser-hi que ho he oblidat gairebé tot, sobretot els detalls.
La nostra guia, la Helen, ens explica tot el que ara jo hauria de recordar...
Detall de Cerro Chico...
Una altra noia ens explica com es preparen els explosius...
La metxa...
La noia s'allunya amb la metxa ja encesa un centenars de metres i torna cuita-corrents...
L'explosió ens sorprèn a tots. No esperàvem que fos tan forta! I aquesta és la càrrega mínima que utilitzen dins la mina, i només se separen uns metres. I ens diuen que dins sentirem explosions similars. Ui, quina por, mare meva!
Darreres explicacions i comprobació del material abans d'entrar dins la mina...
Dins cal anar cridant per donar constància de la nostra presència. Si no ho fem, els "carretilleros" t'embesteixen. La pitjor feina dins les mines és la d'aquests homes soferts, els "carretilleros". S'encarreguen de treure els materials cap a l'exterior amb les "carretilles". Actualment no hi ha l'esclavitut de l'època colonial, però es treballa exactament amb els mateixos mètodes. No hi ha prou diners ni és rentable mecanitzar les mines. Així que els "carretilleros" han de treure 80 carretilles plenes durant les vuit hores de treball per a guanyar 50 bolivianos, és a dir, 5 euros diaris. I penseu que ho vam provar i és una feina duríssima; cada carretilla porta més de 100 kilos de pes i com veieu en la fotografia no sempre els viaranys dins la mina són a peu pla. Moltes vegades han de transportar les pedres a l'esquena. Bé, millor no seguir perquè ja us ho podeu imaginar. Actualment la majoria de forats no són massa rentables, i, el que és pitjor, que Bolívia no té indústria per a refinar els minerals, és a dir, per a extreure'n la plata o el que sigui. Per la qual cosa, tots els materials extrets van a petar a multinacionals que fan el negoci del segle, mentre els bolivians s'hi deixen l'esquena, la salut i la vida per quatre xavos.
I aquest personatge és el "tío". Hi ha dues versions per a explicar la seva existència: l'una ens explica que durant la colònia els indígenes explotats van començar a desobeir als espanyols i es negaven a treballar. Aleshores els espanyols van inventar-se una espècie de déu dins la mina per a "control.lar-los". S'anomena "tío" perquè tant en quítxua com en aymara, la pronunciació de la "d" no existeix. L'altra versió, explicada per un noiet miner en un reportatge vist a La Paz, ens explica que com que Déu és a tot arreu menys a les mines (allà no hi entra), aleshores els miners professen al "tío" que és com la manifestació de Satanàs dins les mines. Si no el veneren, porta mala sort.
A part del "tío" també es venera la "pachamama", la Mare Terra. Heus aquí la seva representació...
Hi ha representacions del "tío" en totes les mines. Els dimarts i els divendres, els treballadors s'hi apleguen per a fer-li ofrenes: coca, alcohol pur, cigarrets.
Un carretillero exhaust travessa un precari pont per damunt de l'abisme...
Mentre uns hi deixen la pell, nosaltres, els turistes privilegiats, xalem com criatures passejant-nos per aquí. Realment se'ns regiren les entranyes en comprovar la situació. Proves de parlar amb els miners i t'adones que, tot i el cansament i fatiga crònica, no s'aturen ni un moment per a aconseguir de transportar les 80 carretilles obligades. Massa dur per a esperits sensibles. Amb la nostra bosseta de coca i refrescos d'obsequi representa que hem de quedar-nos tranquils. No hi ha altra cosa que provar de sortir d'aquí ràpidament i mirar de païr-ho per a no afectar-nos massa més del necessari. Almenys, jo, des d'aquí, puc explicar-vos-ho, i puc esbrinar també, que, si bé ha canviat poca cosa, sembla ser que amb l'Evo Morales, cada vegada les coses van més ben encaminades. Esperem que Bolívia pugui control.lar i manufacturar els seus propis recursos naturals sense haver de malvendre'ls a multinacionals explotadores com fins ara.
I per fi sortim del forat, de l'infern, de la tomba de tants homes i nens anònims. Sí, encara hi ha nens treballant aquí, moltíssims nens... Per fi sortim de la fosca, per fi ens sentirem tranquils al defora, al món dels homes. Aquí dins només hi ha trisesa, mort i explosions. I gent que no té més remei que guanyar-se el pa sota condicions de semi-esclavitut.
Edificis construits com a vivenda de molts miners. No hi ha com tenir la feina al costat de casa. I amb aquests xalets a la muntanya envoltats d'aire pur i polsegura...
En sortir de la mina, presenciem el rescat d'un miner ferit. Sembla ser que té els peus aplastats per un desprendiment de roques. La nostra guia primer pensa que es tracte d'un simulacre, però després ens confirmen la notícia. I ens fa l'efecte que això és el pa de cada dia.
Després dels dies a Potosí, volem continuar viatge al sud per arribar-nos ja a l'Argentina. Així, el dia 24 d'abril ja som enfilats dalt d'un bus-pot al més estil bolivià i vinga polseguera i camins de carro fins a la frontera. Una nova tortura per les pistes de Bolívia.
Gairebé nou horetes més tard, arribem a la frontera, passem de Villazón a La Quiaca, de Bolívia a l'Argentina. Dos pobles idèntics sense gràcia, dos pobles que viuen de la frontera, on no hi ha llei ni simpatia. Millor guillar ràpidament d'aquí. Just el temps per a fer la fotografia. El sud més sud, allà on vaig ser al febrer, Ushuaia, és a una pila de kilòmetres. Buf, Toni, encara tens l'esquena prou bé després d'haver recorregut més de 20.000 kilòmetres en busos per aquestes terres.
I així, guillem del fred i l'estrés de La Quiaca per a acostar-nos al poblet (recomanat pels amics argentins que hem conegut a Potosí) de Yavi, on arribem a les sis de la tarda. Un dia de busos i més busos. Yavi però, ens acull sota un mantell de pau, som al cel o al paradís!? i l'hostal La Casona ens acull sota mirades de complicitat i una bona gent que passaran a ser bons amics en un obrir i tancar d'ulls. Per fi arribem a la calidesa del nord de l'Argentina!
Després d'una vesprada fent amistats sota l'escalforeta d'un mate, decidim apuntar-nos a l'excursioneta a Laguna Colorada.
Som ja a 25 d'abril, aniversari de la meva fillola Laura. Felicitats Laureta! en un dia tan assenyalat, tocava una bona caminadeta sota el sol de tardor de les alçades nord'argentines.
Avui fa un any just que vaig arribar a Quito, a l'Equador, era un noiet esporuguit que mai havia sortit de casa com qui diu. Ara em sento regenerat, més valent per afrontar la vida i les incerteses futures. I sobretot, em sento enganxat al viatge, crec que mai més podré deixar de mirar els mapes i encisar-me desitjant de ser allà, o encara més enllà. De moment, quan torni, potser faré una passejadeta per Portugal i, és clar, unes bones caminades pels meus estimats Pirineus.
El solet és de justícia i el camí sembla sense fi...
Però sota els Cerros de los Ocho Hermanos i, sobretot, amb la bona companyia de l'Esteban, la Nadia, la Delfina, i la Laura (d'esquerre a dreta) la passejada serà d'allò més divertida i entretinguda...
Una primera llacuneta sota els primers cerros. El nostre llac és entre el setè i vuitè Cerro...
Vicunyes salvatges...
I terra erma...
Un ruc...
I per fi, el repòs i la recompensa de la llacuna. Els suposats flamencs que hi hauria d'haver ja degut haver guillat cap a terres més càl.lides. Llàstima pels nostres amics. Per a nosaltres rai, que després del tour d'Uyuni ja n'hem vistos prous.
Banyet de peus a les aigües gèlides de la llacuna colorada...
Un bon entrepà per a celebrar l'arribada...
I amb tomàquet i tot l'entrepà, tu!...
I heu-nos aquí a tots cinc disfrutant d'un pic-nic i de bones converses. Tant l'Esteban i la Nadia, com la Delfina, són tots "porteños" (de Buenos Aires capital), i cap d'ells compleix amb els tòpics que els defineixen. Aquests són realment gent encantadora. A la Delfina ens l'anirem creuant al llarg dels propers dies pel nord del seu país i iniciarem una bona amistat. Delfina, t'esperem per Catalunya!
Als voltants de la Llacuna Colorada hi ha d'haver petroglifs. Els acabem trobant ben amagadets en unes roques a uns tres-cents metres llac enllà. Però de les suposades pintures rupestres ni rastre.
Detalls dels petroglifs d'èpoques remotes...
Descansarem una estoneta més sota el solet fins que un fort vent glaçat comença a despertar-nos de la nostra letargia.
El retorn a Yavi serà una bona tortura sota un vent en contra incessant. Un llangardaix sembla mofar-se de la nostra mala fortuna.
A les cinc de la tarda ja som a la carretereta asfaltada, el poblet només és a 2 kms. Fem un merescut descans a l'ombra i a recer del vent quan, tot d'una, passa un cotxe i s'atura quan em veu fent dit: és la mestressa de l'Hostal La Casona! D'això se'n diu servei porta a porta.
El vent de la tarda fueteja aquestes planes desèrtiques de l'altiplà andí...
A la tarda llegim i escrivim en companyia dels gossets de l'hostal...
Detall del pati interior de l'hostal, fet d'adobe...
Al vespre soparem tots plegats al "Carlitos", l'únic lloc obert en aquest minúscul poblet colonial. Ben entrenyable el nord de l'Argentina. Som en un dels racons i en una de les províncies més pobres del país, encara a l'altiplà andí d'influència indígena quítxua, a uns tres-mil metres d'alçada. Massa diferència amb Bolívia no hi ha, no. Només la moneda, la cervesa Salta, Norte o Quilmes, i el turisme nacional.
A l'hostal hi coneixerem també en Wim (un belga gegant amb un cor igual d'enorme), i la Syrille i en Reno (una parella de Marseille). amb ells tres viurem grans aventures més endavant.
Entre mates, partidetes d'escacs i de daus i, sobretot, somriures i bona conversa, caurà la nit al tranquil.loi poblet de Yavi.
Estem ben perduts enmig del no-res...
El 26 d'abril, de bon matí, aprofitarem el "remis" (espècie de taxi) contractat per la Nadia i l'Esteban, per a retornar novament fins a La Quiaca. Des d'allà, al migdia, tenim bus cap a Humahuaca. Aprofitarem el matí per a creuar la frontera a peu i fer algunes compres i canviar bolivians a Villazón, dins de Bolívia.
Després d'alguns estúpids problemes fronterers (la paia cantó argentí ens ha segellat i no hauria d'haver-ho fet), podem retornar a l'Argentina i agafar bus sud avall. Ens volien fer quedar 24 hores a Bolívia per la maleïda incompetència de la policia argentina. Finalment, després de discussions surrealistes i d'escorcolls innecessaris, ens anul.len l'entrada i tot arreglat.
M'oblidava d'explicar-vos un altre incident (aquesta vegada cantó bolivià). El dia 24 , quan érem prop de la frontera, el bus va aturar-se. Eren les FELCNT (Fuerzas Especiales de Lucha Contra el NarcoTráfico bolivianes). La Laura i jo érem els únics estrangers del bus. I a mi em va tocar la grossa. Em van escorcollar de dalt a baix, moltxilla de mà inclosa i, després em van fer assenyalar la meva enorme motxillota dins la bodega del bus. La van treure i la van remenar de dalt a baix. si al Perú només registren als peruans, aquí només als estrangers. Finalment, sota la mirada dels passatgers bolivians i quan ja el xofer estava convençut que ens quedàvem presos per tinença de drogues, el militar de la FELCNT es va convèncer que érem gent sana i ens va deixar continuar cap a l'Argentina.
Bé, explicades les anècdotes de fronteres, tornem a ser a La Quiaca. Més incidents: avui la nostra idea era la d'arribar-nos a Santa Ana, diminut poblet que no surt als mapes ni a les guies, però que els nostres amics argentins de Potosí van aconsellar-nos animadament.
Així, parlem amb el xofer del bus perquè ens deixi a l'encreuament. L'home no ha sentit a parlar en sa vida de Santa Ana, però, finalment, el seu ajudant sí que sembla al cas i el xofer assenteix.
A uns 20 kilòmetres d'Humahuaca el bus s'atura i ens informen que som a l'encreuament demanat. Som enmig del no-res i, ben aviat, descobrim que l'encreuament on som no és el de Santa Ana sinó el d'Iruya. I per aquí no passa ni una ànima. Després d'esperar un parell d'horetes decidim aturar el següent colectivo cap a Humahuaca i provar d'anar a Santa Ana des d'allà.
A les cinc de la tarda arribem a Humahuaca, el poble més turístic i poblat de la Quebrada que porta el seu nom. A la terminal ens indiquen que l'endemà a les vuit del matí hi ha transport cap a la desitjada Santa ana, que passen pel pont del darrera del poble.
Esglésiola i campanar d'Humahuaca, famós pel seu rellotge...
Abans no es faci fosc, passegem i visitem la població.
Res de massa interessant. Molt de fred i força antipatia en comparació amb Yavi. Sortosament demà toquem el dos d'aquí. al vespre ens cruspirem un cabrit al forn i un pudding força bo.
El dia 27 a quarts de vuit del matí som al pont en qüestió. Aquí ningú tampoc ha sentit a parlar del ja poblet fantasma de Santa Ana! Finalment, una furgoneta a la qual interrogo m'informa que va a Santa Ana però que ja va plena, a full de gent, i que potser en passarà una altra. esperem i esperem sota el fred i res. Ens acabem autoconvencent que el nostre destí s'inclina cap a Iruya i que a Santa Ana no ens hi volen. Volíem baixar de Santa Ana cap a Las Yungas (selva) de Valle Colorado, amb mules, una caminada de sis hores recomanada pels amics argentins de Potosí, però acabem claudicant.
Bus a Iruya...
Al final, agafem bus cap a Iruya, i, de ben segur, que no ens ens penedirem. Els dies a Iruya seran d'allò més extraordinaris.
Mar de núvols als nostres peus...
La pista que mena a Iruya és sinuosa i plena de penyasegats...
Cerro Fraile (4960 m), al fons de la vall...
Primeres imatges de l'encantador llogarret d'Iruya, enclavat enmig de les muntanyes...
La Javi (és nom de noia aquí), la filla de l'hostal, vol remenar el meu aparell fotogràfic. Ens acabem fent tots una foto... 
I ella ens fa aquesta a nosaltres...
Un sac de nervis aquesta nena!...
Camps i casetes tradicionals als voltants d'Iruya...
Després d'instal.lar-nos anem a donar un tomb fins al mirador del poblet.
Iruya des del mirador...
Més imatges del poblet i voltants...
Quan tornem de la passejada, descobrim amb sorpresa que en Wim, la Syrille i en Reno, són al mateix hostal!
Un hostalet encantador on ens sentirem com a casa i amb molt bona companyia...
Mentre la Laura mateja amb els nostres amics, retorno al mirador abans no caigui el sol.
Un còndor treu el cap per entre les muntanyes. Aquí n'hi ha ple!...
En Wim, la Syrille ien Reno ens conviden a anar l'endemà a Capilla, un poblet a més de quatre-mil metres d'alçada per a participar en la festa de Vacunació i Marcatge d'ovelles i braus. Una família d'Iruya els ha convidat a anar-hi. No dubtem ni un instant en apuntar-nos-hi!
Així, el dia 28 a les sis del matí, ja som esperant la pick-up per anar a Capilla. La puntualitat argentina, ja se sap, és tot menys puntual. Fins a un quart de nou no sortirem, mentre la vall d'Iruya s'omple de núvols.
El trajecte fins al perdut poblet de Capilla durarà més de dues horetes. Un paisatge fascinant s'obre sota les nostres mirades extasiades...
Som a Capilla, a uns mil metres per damunt d'Iruya, ara amagada rera el mar de núvols...
Allà ens hi esperen tots els familiars per a començar la feina de marcatge i vacunacions. Mentrestant, les olles ja bullen i la carn de llama es cou damunt les brases...
Aquestes són les cordes usades per atrapar els braus. Després ho veureu...
Els braus i les vaques de tota la vall comencen a baixar de les alçades empesos pels soferts kollas que viuen en questes alçades sense electricitat ni massa comoditats...
El primer torn és per les ovelles i les cabres, més dòcils i fàcils de marcar i vacunar...
N'hi ha a centenars...
En Miguelito disfruta entre les ovelles...
El dia d'avui és tot un aconteixement a la vall. Ttohom es reuneix per la feina i després, la gran comilona...
Cal comprovar que l'animal no estigui prenyat abans de vacunar-lo...
Un "chivo" ben elegant espera atemorit el seu torn...
Els dos vailets posen per a les fotografies...
I aquest bon jan és el que posa les vacunes...
Un gosset ben petitoi també és per aquí per aprendre l'ofici...
Capilla és una església i quatre cases. I per damunt de tot, gent soferta de l'altiplà...
Casetes tradicionals...
Esglésiola...
Després de vacunar, tots els animalons es marquen amb pintura vermella. No fos cas que la tortura fos doble!...
Les cabres i les ovelles ja estan enllestides. Convé agafar forces per a afrontar la part més dura de la jornada: els braus! Així, l'àpat comença amb un fetge de llama farcit, una mica de mote i papas andinas amb salsa ben picant...
Després del fetge, toca una sopa ben carregada de cor i tripes de llama. Massa fort pels nostres estómacs civilitzats. Però cla menjar-s'ho tot perquè no es tracte de fer un lleig enmig de la celebració...
Aquí tothom menja com pot i el que pot...
La carn de llama a la brasa és tota una delicatessen per a nosaltres...
Un noiet ben especial, aquest. En aquest raconet, suposem que a causa de la consanguinitat, hi ha força casos de deficiència mental...
Interior del campanar...
Interior de la capella...
I amb les panxes ben plenes, toca l'hora de la veritat. Com si fos un "rodeo" al més pur estil americà, és hora d'enganxar els braus i immobilitzar-los per a marcar-los i vacunar-los (i altres cosetes més desagradables...)...
El abuelo és el més experimentat de tots. Serà l'encarregat de procedir en el ritual més macabre pels nostres ulls però necessari en qualsevol cas...
Un cop enganxat l'animal pel cap amb l'ajuda de les cordes, els homes corren cap a les estaques situades enmig del corral. És el moment de continuar immobilitzant l'animal...
Un altre home s'acosta al brau i procura immobilitzar-lo per les potes del darrera fins a fer-lo caure...
Un cop al terra i ben immòbil, ja poden procedir: vacunació primer i, s'hi s'escau...
...la castració... Una escena ben sagnant i esfereïdora per a nosaltres...
Atònits, contemplen l'escena...
Mentre l'abuelo retorna amb les mans banyades de sang. Ens comenten que cal castrar alguns exemplars per a les baralles entre mascles. Les mesures higièniques són gairebé inexistents i el patiment dels animals és evident. Però així també es deuria fer a les nostres terres, oi?...
Un mate és benvingut i necessari per a relaxar-nos després de tanta sang i fetge...
L'Irina, una fotògrafa porteña també convidada descansa al sol. És una noia arrogant i malcarada fins a extrems caricaturescos...
Mentre els seus parents animals pateixen, un burret s'ho mira des de la seguretat de dalt del turó...
Després de la vacunació i les castracions, tocarà una estoneta breu de descans. Caldrà tornar-hi per a fer el marcatge a foc viu...
Aprofitarem aquesta estona per a anar a donar un tomb...
Unes bones banyes...
La segona part de la feina sembla voler començar. Els braus s'han calmat una micona després de la primera embestida. Ara toca la segona part, encara més dura pels animals...
Detall del poblet...
Bromèlies...
Un vedellet acabat de marcar...
Els ulls d'aquest brau parlen per si sols: el sofriment del marcatge a foc viu és ben evident en la seva mirada de pànic...
Després d'hores de feina, toca acabar la festa anual. I els rituals a la Pacha mama són ben necessaris. Cal lligar un tros de llana als dos ossos de la fotografia, mentre ho fas, l'home en qüestió simula que és un brau enfurismat i que els dos ossos són les banyes. Després d'aquest ritual, toca regar les vaques i la terra del corral amb la Chicha (blat de moro fermentat) en oferiment a la Mare Terra o Pacha Mama...
Foto amb la família amiga...
Just abans de retornar cap a Iruya, un nou espectacle amb el qual no hi comptàvem: centenars de llames baixen de les muntanyes sota la llum del capvespre...
El dia 29 d'abril anem plegats a San Isidro, un poblet a unes dues horetes i mitja a peu. Per arribar-hi, cal seguir el riu enmig d'una fantàstica quebrada. I és clar, caldrà atravessar centenars de vegades el riuet.
La Syrille...
En Wim...
La darrera pujada a San Isidro és d'allò més empinada... 
Panoràmica tot enfilant les darreres pujades al poblet...
Església de San Isidro. Arribem al migdia sota un sol de justícia. Una amanideta d'arròs i verduretes, i com no, la cervesa Salta d'acompanyament. Descanset a l'ombreta i sant tornem-hi.
A desfer el camí fins al fons del riu...
La tornada a Iruya la farem pel "camino de verano", caminoi a mitja muntanya usat a l'època de pluges quan el riu va massa crescut.
El caminoi de retorn serà molt més agradable que el d'anada. Passem enmig de prats de blat i el camí flanqueja infinitat de petites quebrades.
En Reno, un entusiasta de les pedres. Es passa tota la tornada cercant pedretes...
Una de tantes quebrades que el senderó recorre i salva...
El caminoi és estret i a voltes aeri...
Des d'aquí, ja només toca baixar en picat fins al fons de la quebrada i retrobar el riuet...
Dues fotografies d'un servidor a qui agrada sempre enfilar-se prop de l'abisme... l'espectacle des d'aquí és extraordinari!...
Camps i més camps a mitja muntanya, per damunt del riu...
Les panotxes s'assequen al sol sobre els teulats de les cases...
El senderó a voltes s'enfila per a superar enormes quebrades, i a voltes davalla en picat fins al fons del riu...
Davallem amb la mirada perduda cap als colors rogencs dels turons del fons de la quebrada...
Més casetes de camperols i més panotxes al sol...
La Laura s'ofereix per a la fotografia. Ella que mai vol sortir-hi...
Les imatges no poden captar la vertadera essència i colors de la quebrada. Cal anar-hi i passejar-s'hi per a entendre-ho... Qui s'anima?...
Foto "família". Formarem una bona colla aquests dies tots plegats!...
Més detalls de les tonalitats cromàtiques sorprenents de la quebrada...
I això són uns estranys animalons que trobem al fons del riu. Semblen ous d'alguna cosa, oi?...
Més fotografies dels entorns d'Iruya... Un paisatge únic del nord de l'Argentina...
Arribada a Iruya després d'un agradable dia de caminada...
Cau un nou dia a Iruya i el fred recomença. La sorpresa arriba quan arribem a l'Hostal! Sabeu qui hi ha? La Delfina! La nostra estimada amiga porteña amb qui ja vam coincidir a Yavi.
I és clar, toca anar a celebrar el retrobament amb un bon soparet a Casa Tina, el lloc més recomanat del poblet per a degustar les especialitats gastronòmiques de la vall.
La Delfina encara es quedarà alguns dies a Iruya. Allà també coincidim amb en Guido, un francès de Perpinyà un pèl il.luminat. Dies després tornarem a coincidir a Salta amb la Delfina i ens explicarà fins a quin punt arriba la "bogeria" del francès en qüestió. Hi ha gent estranya a tot arreu, oi?
En Pol, el meu estimat gatet de La Albahaca...
El dia 30 toca tornar a matinar. Anem tots plegats, excepta la Delfina, cap a Tilcara. Primer ens caldrà passar pel poble d'Humahuaca, per, des d'allà, agafar un nou colectivo fins a destí. En Wim coneix una bona gent de l'Hostal La Albahaca i cap allà ens dirigim. Sortim a les sis del matí d'Iruya i a quarts d'onze del matí ja som al nou poblet: Tilcara.
En Dani i en Pablito ens reben amb els braços oberts. Passarem tres fantàstics dies al seu hostal i disfrutant del bon ambient i de les festoles de Tilcara.
Al vespre de la nostra arribada a Tilcara anirem de festola a la "peña de Carlitos", el que veieu cantant a la fotografia. Realment xalarem de valent amb les "chacareras", els "carnavalitos" i les "sambas" jujeñas. Bon menjar, bon vi i bona cervesa entre bons amics. Què més es pot demanar? Doncs algunes ballaruques i el bon cor d'el Colla Tilcara, un autèntic rodamón i trovador de l'Argentina!
I heus-lo aquí, al personatge: El Kolla Tilcara (o també escrit colla o coya). Un homenàs tot bon cor que ha recorregut el seu país, a peu, en bicicleta i a cavall. Primer baixant fins a Ushuaia i d'allà enfilant fins a Alaska durant vuit anys. Posteriorment va repetir l'experiència a cavall. Ens explica que també ha recorregut Europa de la mateixa manera. És tot un personatge i tota una institució al poble, estimat per tots. L'home, trovador kolla com és, ens recitarà un seguit de coples i poemes de la zona, una veritable meravella el seu art de recitar acompanyat del seu inseperable tambó. A continuació us he transcrit un dels poemes més bonics del seu repertori:
No te rías de un colla No te rías de un colla, que bajó del cerro, que dejó sus cabras, sus ovejas tiernas, sus habales yertos. No te rías de un colla, si lo ves callado... si lo ves zopenco, si lo ves dormido. No te rías de un colla, si al cruzar la calle, lo ves correteando igual que una llama, igual que un guanaco Asustao el runa como asno bien chúcaro; poncho con sombrero debajo del brazo. No sobres al colla si un día de sol, lo ves abrigado con ropa de lana; transpirado entero. Ten presente amigo, que él vino del cerro donde hay mucho frío donde el viento helado, rajateó sus manos y partió sus callos. No sobres al colla si lo ves comiendo su mote cocido, su carne de avío allá en una plaza, sobre una vereda o cerca del río, menos si lo ves coquiando por su Pachamama. El bajó del cerro a vender su lana, a vender sus cueros, a comprar l'azucar, a llevar su harina, y es tan precavido que trajo su plata y hasta su comida y no te pide nada. No te rías de un colla que está en la frontera, pa lao de La Quiaca, o allá en las alturas del Abra del Zenta.Ten presente amigo, que él será el primero en parar las patas cuando alguien se atreva a violar la Patria. No te burles de un colla, que si vas pa´l cerro te abrirá las puertas de su triste casa. Tomarás su chicha, te dará su poncho, y junto a sus guaguas, comerás un tulpo... y a cambio de nada. No te rías de un colla que busca el silencio, que en medio de lajas, cultiva sus habas, y allá en las alturas, en donde no hay nada... ¡así sobrevive con su Pachamama!
I aquest és tot un especialista dels instruments tradicionals de vent de la zona. En la fotografia està tocant l'erque, una espècie de flauta enorme i llarguíssima que ocupa gairebé tota l'amplada de "la peña". Fins i tot m'ha estat impossible de fotografiar-lo sencer.
La música continua tota la nit amb la participació de René y sus amigos acompanyats al charango pel "duende" i a la percussió pel nostre amic Pablito.
I com ja sembla ser tradicional, els invitats de l'Hostal La Albahaca són els primers i els únics a animar-se a ballar.
Església de Tilcara...
Avui és 1r de maig, dia del treballador. I per a celebrar-ho, dormim la ressaca fins al migdia. A la tarda provarem d'acostar-nos a Purmamarca, però no hi ha colectivos avui. Finalment sortirem a estirar les cames fins a la Laguna de Cerro Chico.
El caminoi és agraït perquè s'enfila enmig d'una arbreda. I és clar, sota la sufocant calor del migdia jujeño, aquests detalls són importants. A la fotografia veieu un trosset del poble.
Més camps de blat i típic entorn ple de cardones o cactus...
Un ànec a la llacuna...
Una petita llacuna plena de gentada fent els seus asados. Avui és festa a tot arreu i aquí la gent també fa el "dominguero"...
I de tant fer el "dominguero", acaba passant allò inevitable: un incendi. Entre la calorassa i el fort vent sec de la regió, no deixa de ser perillós, però la gent d'aquí sembla d'allò més tranquil.la i acostumada...
Sortosament, tot acabarà ràpidament...
I les nostres sombres no hauran d'apretar a córrer sota un sol de justícia...
Tornem cap a casona que a l'ombra s'hi està de meravella...
Aquesta és l'entrada a la nostra "peña"...
I, al vespre, continua la festola. Aquesta vegada fem un asado a l'hostal. Aquí teniu l'afable Dani en plena feina...
I com que nosaltres no anem a la "peña", la "peña" ve a casa. D'això se'n diu servei a domicili! En René i el Kolla Tilcara ens deleiteran novament amb les seves cançons i versos...
I així, amb un asado de por i escoltant les entrenyables melodies jujeñas, passa la nit i es buiden les ampolles.
L'endemà dia 2 de maig és hora de posar-se les piles. Tanta festa rovella i cal estirar les cames una micona per a que no sigui dit que només xumem i jalem. En Reno, la Syrille i jo ens despertem amb "retortijones" a l'estómac. Suposem que alguna carn crua que vam engolir ens va sentar malament. Però res d'importància. al vespre ja estarem gairebé com nous.
Així, la Laura i jo marxem cap al migdia cap a Purmamarca, un poblet encantador a mitja horeta en colectivo des de Tilcara. Jo, encara amb la panxa regirada, faré alguns esforços per a caminar, però el paisatge bé s'ho val.
A Purmamarca enfilem pel "paseo de los Colorados". Un bell passeig entre les seves característiques muntanyetes rogenques...
Oi que és bonic i sorprenent?... Al fons, el Cerro de los Siete Colores...
Grisos i vermells dominen tot el paisatge. Un altre planeta?...
A mig camí fem un merescut descans al sol, damunt l'arena vermellosa que tot ho tenyeix...
Ens enfilem per una petita quebrada. Sembla ser que a l'estiu totes aquestes quebrades, ara seques, s'omplenen de riuets que banyen les valls...
Més tonalitats vermelloses i reguerons de l'erosió de l'aigua i el vent...
Tornem a Purmamarca per un altre caminoi. Aquesta vegada enmig de les muntanyes i per unes petites crestes que despertaran l'adrenalina a la Laura...
Purmamarca des de dalt...
Algunes imatges del nostre recorregut improvitzat per les crestetes dels voltants del poblet...
Problemes tècnics de la Laura. Una micona de por i de vertígen. Laura, haurem de dir a la Marta d'anar tots plegats als Pirineus, que això no pot pas ser...
Però, finalment, arribem sans i estalvis al poblet de Purmamarca...
I, mentre esperem el bus de retorn, passegem per entre la multitud de paradetes d'artesans...
Al vespre gaudim d'una nova lluna plena des de La Albahaca. I per a continuar amb la tradició, aquesta nit soparem Locro. Un plat típicament norteño, una espècie de fabada asturiana amb productes autòctons, perquè us en feu una idea. I és clar, imagineu-vos si ens anirà bé això als qui patim mals de panxa des de l'asado d'ahir. en qualsevol cas, fa una oloreta que no ens en podem estar. Mmmmm, per a sucar-hi pa, el locro aquest. Dani, eres todo un artista!
Bé, fins aquí un nou post del meu viatge que ja comença a entreveure el final. Un final a contracor, perquè com més temps passo per aquestes terres més ganes tinc de quedar-m'hi un llarg temps més encara. Però ja se sap, tot s'acaba un dia o altre, i aquest viatge ja té les hores comptades.
Acabo d'escriure aquest post avui dia 6 de maig, des del poblet de Cachi, a les valls Calchaquís de la província de Salta. Però això ja serà una nova història pel proper post, potser el darrer del meu llarg periple per les Amèriques...
