Paracas és una localitat costanera de pescadors. Avui en dia però, gran focus turístic per la seva proximitat a les Illes Ballestas, les anomenades "Galápagos de los pobres".
Dedicarem la tarda a passejar per les seves platgetes. Costa amunt, nord enllà, descobrim grans mansions privades a peus de mar. Sens dubte, cases dels "pitucos" rics de Lima.
Hi ha molta gent treballant per arranjar les casotes dels rics. No falta massa dies per les vacances de setmana santa i tota l'alta societat limenya ha de trobar els seus xalets en perfecte estat. Les coses funcionen així aquí també...
Un parell de pelicans sobrevolen la costa...
Després de la passejada, retornem cansats de sol i calor cap a l'hostal. Ens dutxem i marxem cuita-corrents cap a la platja per a gaudir d'una nova posta de sol.
Hi ha alguna cosa de més bonica que una posta de sol davant del mar?...
El sol s'amaga rera els turonets del Parc Nacional Paracas, on anirem l'endemà...
El sol s'amaga...
...per a donar pas a la lluna plena...
Al vespre ens cruspim un bon plat d'arròs amb marisc i contractem els tours d'Illes Ballestas i Parc Nacional Paracas. Demà toca dia "gringo".
I dit i fet, a les vuit del matí ja som dalt la barca bimotor que ens passejarà per les Illes Ballestas.
Ens ha tocat un grup ben repel.lent. Una colla d'alemanys antipàtics que no volen moure's de lloc per a equilibrar el pes de l'embarcació. Per què hi ha gent tan malcarada pel món? Finalment, acabo movent-me jo i m'assec al costat d'un vellet alemany que em mira per damunt l'espatlla amb cara de pocs amics.
Minuts després, la barca s'atura davant el "candelabro", curiosa invenció humana o extraterrestre (segons les teories), similar a les línies de Nazca, més al sud.
Després de resseguir la costa fins a trobar el "candelabro", la barca s'endinsa mar endins a tota velocitat. En menys d'una horeta ens topem amb les Islas Ballestas, residència de centenars de milers d'aus, pingüins i llops marins.
Dos exemplars de pingüins de Humboldt...
A la Patagònia, a Seno Otway, ja havia vist pingüins, però aquells eren els magallànics. Aquests són pingüins tropicals, de zona calenta. Sabieu que hi havia pingüins al tròpic? Doncs aquí els teniu. Aquests no han vist en sa vida un iglú com el nostre estimat "Pingu"!
I dels pingüins adaptats a la calor del tròpic, passem als llops marins. Repeteixo animalons novament, perquè d'aquests n'hi ha a grapats a la Patagònia i, fins i tot, a les costes càlides de l'Uruguay.
Però el que més m'impressiona són la gran quantitat d'ocells que viu en aquestes illetes, això i els escarpats de la seva geografia.
Espècies diferents d'aus comparteixen les fustes d'un dels molls usats pels recol.lectors de guano...
I és que aquestes illes estan deshabitades gairebé sempre. La presència humana només hi fa acte de presència dos mesos de cada cinc anys. És aleshores que centenars d'homes rudes i forts desembarquen a l'illa per a extreure el guano (les cacones de les aus). Sembla ser que aquest material és molt apreciat als Estats Units i al Canadà com a fertilitzant per a la terra. I diuen per aquí que el venen a preu d'or!
Diferents imatges de la geografia escarpada i agreste de les illes...
Sembla ser que una de les barques tofada de turistes ha topat amb un sortint de roques. Amb l'ajuda d'unes cordes, han hagut de remolcar-la i salvar als turistes esporuguits. I és que avui el mar està mogudet. I no tenim més remei que confiar en la perícia del capità de la barca, per a apropar-nos al màxim als animalons sense sofrir cap accident com el dels nostres veïns.
Això és el paradís de les aus...
Una femella de llop marí sembla observar un ocell pròxim. L'ocell gairebé sembla que enganxi al vol un peix volador, però no és altra cosa que un altre ocell volant molt més enllà...
Negre i blanc, blanc i negre...
Tots els animalons reunits en una sola fotografia...
Estol d'ocells a la recerca de menjar...
Dues imatges que donen una idea de la multitud d'aus d'aquestes illes...
I aquestes són les casetes que serveixen de recer pels recol.lectors de guano dos mesets de cada cinc anys. Segons ens diuen, hi ha molts "guaneros" furtius per aquí també. Cal respectar la veda dels cinc anys per a no malmetre el fràgil ecosistema de les illes i per a regenerar el guano.
I després de voltar les illes per diferents racons, arribem a l'anomenada "maternitat de llops marins". Una enorme platja plena de milers d'aquests interessants animalons que estem acostumats a veure als circs amb el mal nom de "foques".
És l'època on les cries comencen a espavilar-se soletes. Podrem gaudir d'algunes escenes entendridores, com alguna cria cridant desesperada a la seva mare. En fi, les mateixes escenes que a Península Valdés (Patagònia argentina) però multiplicat per quatre. Aquí n'hi ha a milers!
Som uns maleïts turistes que venim a destorbar la tranquil.litat d'aquests animalons tan divertits...
Un trio de pelicans. Heu vist quins becs tan enormes!...
Una cria xiscla com si li anés la vida...
...mentre la seva mare dorm sota el sol...
Finalment la cria es retroba amb la seva mare immutable. I acaba imitant-la deixant-se emportar per la pau de la son arran de mar... 
Després de més d'una horeta voltant les diferents illes Ballestas, toca desfer camí i virar cap a terra ferma. Una bona experìencia tot i que en cap moment baixem de la barca i la companyia és ben desagradable. Més d'una vegada he desitjat maliciosament que algún dels turistes alemanys anés a l'aigua en un petit descuit. Nois, ho sento, aquesta gent de debò que eren una colla d'estirats!
A quarts d'onze del matí som novament a Paracas. Tenim el temps just d'anar a l'hostal a preparar les motxilles i pujar dalt del bus (ple de turistes com nosaltres) que ens portarà al Parc Nacional Paracas.
El Parc Nacional Paracas és un veritable desert; diuen que el d'Atacama és el més sec del món, però el nostre guia ho desmenteix, i s'apunta el mèrit pel seu país i pel desert on ens trobem. A mi m'és ben igual tot plegat. El cas és que ni a un ni a l'altre hi plou gairebé mai. Entre xilens i peruans sempre se les tenen. Primer per qui va inventar el Pisco, i ara per qui posseeix el desert més sec del món. Quantes futeses tu...
En qualsevol cas, el desert d'Atacama no té pas res a veure amb aquest. Aquí el més impressionant són els penyasegats i les formacions rocalloses marines, com "La Catedral" que veieu en la fotografia.
Més "Catedral"...
Compte no caiguessis!...
Una amable turista ens fa aquesta fotografia. És un lloc ben espectacular...
Més imatges nostres amb el rerafons d'aquesta joia esculpida per la naturalesa...
Altres fotografies de les costes escarpades...
Som al desert... El nom de Paracas prové d'un vent que alça la sorra del desert. És un vent inesperat que arrossega infinites partícules d'arena creant i movent les dunes, encegant a aquells que no han tingut en compte aquest fenòmen i no han près cap tipus de precaució...
Un ocell ens rep a Lagunillas, un poblet de pescadors enmig del no-res...
Aquí també hi ha lleons marins. Fixeu-vos que aquest és un mascle, per això en diuen lleons, per la seva crinera al voltant del cap...
Mentre els companys de bus s'entaforen dins d'un restaurant turístic expressament recomanat pel nostre guia (quina comissió deu tenir?), nosaltres ens enfilem dalt d'un penyasegat per a buscar una bona vista de Lagunillas. Heus-la ací!
I després de fer un mos amb les nostres provisions, baixem a la platgeta a banyar-nos sota la mirada propera del lleó marí, com podeu veure a la fotografia.
Malhauradament pels meus peuets, ningú m'informa que aquesta platgeta és plena d'eriços, i surto amb una punxa clavada i una bona patacada al genoll per culpa d'una roca afilada ben amagada dins el mar. Ara només em faltaria que el lleó marí m'empaités...
Després del bany al Pacífic peruà, passegem pels voltants del poblet de pescadors.
I al moll hi ha uns pelicans famèlics esperant les restes del peix de la jornada...
Després de l'àpat, el bus ens condueix directament a Pisco. Ens han estafat una parada a no sé quina platgeta d'arena vermellosa. Te la venen quan contractes el tour i després ja pots dir Rita que es fan els suecs. Aquestes coses són tan habituals al Perú que, desgraciadament, em reafirmo en les meves impressions del primer cop que hi vaig ser. Els peruans dedicats al turisme són uns estafadors. No s'adonen que això els va en contra perquè pocs turistes surten contents amb el tracte rebut. Des d'aquí recomano el Perú pels seus paisatges i per la seva gent als llocs no-turístics. Però és clar, tothom vol anar al Machu Picchu i al Cuzco i aleshores passa el que passa. Jo us recomano per damunt de tot el nord del Perú i la zona de Chachapoyas!
Huacachina és un oasis enmig del desert, però aquí enlloc de camells hi ha turistes surferos i buggies...
Així, som novament a la sorollosa ciutat de Pisco. Són quarts de cinc de la tarda del dia 3 d'abril. Portem tot el dia entre turistes i guies interessats. Volem una mica de pau i tranquil.litat.
Agafem un taxi fins a la propera localitat de Huacachina. De seguit ens n'adonem que per aquests verals tampoc hi ha massa pau. Tot el contrari, això és ple d'israelians! Anem a petar en un hostal bé de preu. Inconvenient: només hi ha israelians sorollosos. Des de la Patagònia que no ens hi topàvem. Els altres hostals són a preus prohibitius. Caldrà intentar d'aïllar-se d'aquest petit o gran inconvenient.
Huacachina és un oasis enmig d'un desert de dunes monstruoses. Huacachina però, també és un altre Lloret dedicat al turisme jove "mochilero". On tothom hi va a surfejar les dunes; turisme de festa, alcohol i sol. Un ambient que detesto especialment perquè gairebé res et fa pensar que siguis al Perú i, per postres, tothom et parla en anglès.Tot i així, si fas l'esforç de prescindir de tots aquests ingredients imposats, i tresques dunes amunt, pots trobar-hi paisatges fascinants, pots imaginar-te al Petit Príncep perdut al desert conversant amb l'aviador Exupéry.
I així ho fem nosaltres. El dia 4 d'abril, després d'esmorzar, iniciem una dura caminada enfilant-nos per una duna d'allò més empinada. La calor és sufocant sota el sol del desert.
Pujar duna amunt no és cosa fàcil. Sembla una tartera pirinenca d'aquelles que fas una passa amunt i dues avall, i torna a recomençar.
Però a mesura que ascendim l'espectacle dels voltants ens anima a continuar. L'arena gairebé bull sota els nostre peus nus. Ens cremem i tornem a calçar-nos les xancletes. Al vespre descobrirem butllofetes de cremades als peus. Només em faltava això, jo ja en tenia prou amb la punxa d'eriço!
En qualsevol cas, l'esforç sempre té la seva recompensa. Ens aturem en un bon mirador on la sorra no està tan calenta i descansem al sol com llangardaixos.
El sol i la calor cada cop són més sufocants. La Laura decideix esperar-me mentre jo intento pujar encara més amunt.
Però tot i anar amb xancletes, la sorra crema amb tanta intensitat que esdevé insuportable continuar pujant amunt, sento que camino sobre un llit de brases. No havíem pensat en aquesta possibilitat. Aquí cal caminar amb uns bons mitjons i un bon calçat! Així, doncs, faig marxa enrera i correm duna avall a tota velocitat.
Fotografia de rigor amb Huacachina de fons...
La Laura baixa saltant i corrent per a no cremar-se. Potser si que deu ser divertit "surfejar" per les dunes...
I és clar, arribem baldats de calor a l'hostal. Unes horetes de piscina no senten gens malament en un lloc com aquest!
I així, entre estones de sol, ombra i piscina, passem bona part de la tarda.
Aprofito també per escriure quatre ratlles des de dins la piscina estant...
Després del merescut descans a la piscineta de l'hostal, toca tornar a caminar dunes amunt. Aquesta vegada prendrem les precaucions adients. En qualsevol cas, aquest cop pujarem en una duna més propera i ja en tombar el dia. Objectiu: una nova posta de sol des de dalt les dunes!
La sorra ja no crema tant com al matí i en uns vint minutets arribem a la cresta d'una enorme duna.
Un buggie ple de turistes "surferos" circula sota nostre, enmigdel desert....
Un peu al sol i un peu a l'ombra...
Un peu en un vessant i un peu a l'altre...
La Laura mantenint l'equilibri...
No em deixis anar que caic!...
Sembla que tornarem a tenir mala sort. El sol és apunt d'amagar-se rera les dunes més allunyades i tot d'una han aparegut núvols escadussers que impedeixen que la llum rosada del crepuscle brilli en la seva òptima intensitat. Quina peneta!
En una duna propera hi ha dues persones que han pensat el mateix que nosaltres...
Els maleïts núvols apareixen per a aigualir-nos la festola de llum i de colors...
Oi que sembla el dibuix del Petit Príncep de l'Exupéry? Els que l'hagueu llegit i recordeu els seus dibuixos potser us hi ferà pensar... El cas és que el vent comença a sospirar cada vegada amb més virulència, fixeu-vos en el mocador!
I ens cal ancorar bé la motxilleta perquè no surti volant...
Detall de l'arena arrossegada pel vent violent a plena cresta...
Uf! Per fi sembla que ha parat! Quin descans...
Sense el vent i amb el sol baix, ser aquí dalt és un dels moments més màgics del viatge. Serà que aquest petit desert peruà ja m'està enganxant? Sempre he tingut ganes de retornar al nord d'Àfrica. I mentre descansem després de les ventolades, jo ja somnio amb un futur viatge pels deserts africans.
Més no puc aconseguir. Una llàstima de crepuscle malaguanyat...
És hora de baixar duna avall i anar pensant amb el soparet. La Laura té un desig de pizza. Però ben aviat descobrirà que les pizzes en aquest país no són com a l'Argentina. Ens cruspirem una pizza dolentíssima a preu d'or: amb tomàquet de pot, massa congelada...
Detall de l'arena del desert de Huacachina...
En fi, tot s'acaba i demà toca retornar a Arequipa després de quatre dies ben divertits per la zona central del Perú.
Així, el dia 5 d'abril, dia de l'aniversari de la Laura (Feliciteu-la, que ha fet 30 anyets!) marxem de l'oasis per a tornar a entaforar-nos dins d'un bus. Aquest cop passarem la nit del lloro dalt d'un pot-bus tofat de gent i equipatges diversos. La bodega és plena i hem de provar de dormir sota muntanyes de paquets. I és que demà és divendres sant i avui tothom viatge per a veure's amb els familiars.
Finalment, arribem baldats de matinada a Arequipa. Vam prometre a la mare d'en Willy que hi seríem per la "comilona" i hem pogut complir amb les promeses.
Però de tot plegat ja us en faré cinc cèntims al proper post. Serà el post dedicat als darrers dies d'Arequipa, els plats abundants i riquíssims de la Setmana Santa peruana de la mare d'en Willy, el retrobament amb en Magnus, i el retorn a l'Illa del Sol del cantó bolivià del Titicaca i a La Paz!
Una darrera fotografia! Ahir vaig rebre un mail del meu oncle on m'adjuntava aquestes fotografies. Per a mi va ser una sorpresa molt agradable. Són fotografies de quan era petitoi i ja anava a la muntanyeta amb els meus cosinets.
Gràcies tiet per la sorpresa d'aquestes fotografies!
No puc ampliar-les més, però si cliqueu damunt d'elles, s'ampliaran automàticament!
Una abraçada a tots!!
